viernes, 7 de diciembre de 2012

Com ens veuen des de 1500km: “Catalunya pide y Extremadura paga” (V)


 
Contràriament al que el ministre de propaganda del Tercer Reich -el doctor Joseph Goebbels- afirmava, no és cert que una mentida repetida adequadament 1000 vegades es converteix en una veritat. Si una cosa bona tenen les mentides és que cauen pel seu propi pes. Com va dir Sòcrates a Alcibíades durant el simposi celebrat el segle IV aC a casa del poeta Agató: No estimant Alcibíades, no és a Sòcrates a qui no pots contradir, sinó a la veritat 
            Ni la culpa de tots els mals d’Alemanya és dels jueus i dels ciclistes ni Catalunya demana i Extremadura paga. Mentre una tercera part dels extremenys està a l’atur i l’altre tercera part són funcionaris, només un 13% de la població de Catalunya treballa en el sector pública, alhora que té un atur lleugerament superior al 20%. Molt haurien de treballar la tercera part dels extremenys del sector privat per, endemés de poder alimentar al 66% dels seus conciutadans, poguessin enviar diners a Catalunya. Però bé, per si encara no queda prou clara l’evidència, amb dades de la Unió Europea a la mà, mentre Catalunya és contribuent neta de la UE (aporta més del que rep), Extremadura és, juntament amb Andalusia, la gran beneficiada dels fons europeus. Tanmateix, tot i la falsedat manifesta, fent un petit canvi de paraules, la frase s’omple de veritat: Espanya demana i Carolíngia paga.
            El passat tres de setembre van començar les classes al AUC. Un curs de 16 setmanes que finalitza el proper 21 de desembre, coincidint amb la fi del món, el canvi d’era o, simplement, amb el solstici d’hivern; depenen de a qui es pregunti. Doncs bé, en aquestes 16 setmanes, sabeu quans dies de vacances hem tingut??? Va, digueu un número, sisplau.
            La resposta és ben simple: Cap, Zero, Ningun. Mentre que en el mateix període temporal a Catalunya els estudiants han gaudit de la Diada, la Hispanitat, festes locals (com Sant Narcís en el cas dels gironins, per exemple), Tot Sants, la Constitució, la Puríssima i els dies de pont corresponents a tals festes, a Amsterdam hem assistit ininterrompudament a classe des del passat 3 de setembre.            
            Només afegir que, per il·lustrar-ho amb algun exemple pràctic, mentre els Països Baixos són contribuents nets -netíssims- de la Unió Europea, tenen atur del 5%  –un 1% entre les persones amb estudis- i un excel·lent sistema educatiu, a diferència d’Espanya, als seus estudiants no se’ls dóna cap dia de treva; la educació es fonamental. No es tracta tant de retallades, augment de taxes o de com gestionar els diners, sinó de disciplina, motivació i, sobretot, de ganes d’aprendre; de ganes de fer les coses bé. Erasmisme com a recepta anticrisi. Ens queda molt per aprendre.

martes, 20 de noviembre de 2012

Com a casa

-Que tal? Com ha anat tot? -Ens pregunta en Jordi tot retirant-nos els plats. –Molt bé, com a casa-. -Això és el que més ens agrada que ens diguin! –Em contesta.
 
Al sud d’Amsterdam, a l’est del Museumplein, tocant al Cuypmarkt, es troba la Taverna Barcelona, una autèntica ambaixada catalana (no governamental) al cor dels Països Baixos. Tres anys enrere, dos emprenedors barcelonins van escollir Amsterdam per obrir un petit restaurant de cuina tradicional catalana on tots els productes són importants de Catalunya. Vi de la terra, postres casolans, formatges de pagès o el nostre estimat pa amb tomàquet són només alguns dels plats que hom pot gaudir a la Taverna Barcelona.
 
Al ser una nació sense estat, tot el que està relacionat amb Catalunya pren una dimensió nacional. En aquest sentit, endemés de restaurant, la taverna difon la cultura catalana i serveix de punt de trobada pels catalans residents als Països Baixos en dies assenyalats com són la Diada, la Castanyada, Sant Jordi o, com no, els partits del Barça. Durant unes hores, tot degustant una exquisida botifarra amb seques, acompanyada amb vi del Principiat i escoltant en Puyal, un té la sensació de trobar-se de nou a Catalunya. Com a casa.

lunes, 5 de noviembre de 2012

Com ens veuen des de 1500km: I'm from Barcelona (IV)

No, no he renegat pas de les meves arrels. Ans el contrari: el temps passat lluny de casa no ha fet altra cosa que accentuar encara més el patriotisme empordanès. Ara bé, ja des de fa molts anys, quan una persona no-espanyola me pregunta d’on sóc, per tal d’agilitzar el procés introductori i alhora no dir-li que sóc espanyol, li responc amb el nom de la Ciutat Comtal. La marca Barcelona és l’equilibri perfecte entre les dues realitats latents, el “Terme Mig” que diria Aristòtil.
     Fins fa poc, la resposta majoritària solia ser afalagar Barcelona sense fer cap referència a Catalunya: “Gaudí, Parc Güell, Sagrada Família, Tapas, Vino Tinto, Paela...”. Ara bé, com ja he comentat en anteriors articles, des de la passada Diada tot ha canviat. Evidentment que encara hi ha gent que segueix veient Barcelona com una ciutat més d’Espanya però els que coneixen el nacionalisme català han passat a ser majoria.
     Cada divendres entre les 10.30 i les 11.00 disposo de mitja hora de descans entre la classe de Filosofia i la de Societat en el Món Globalitzat. Són uns trenta minuts que aprofito per desconnectar la ment de la feixuga classe filosòfica. De sobte, en un d’aquests descansos, un accent anglès, neutre i femení em pregunta si tenim classe a les 11.00. Aparto la vista de l’ordinador per veure d’on prové aquesta veu. A la meva esquerra veig una groga joveneta que en prou feines supera el metre i mig d’alçada. Li responc que això espero, que sinó estaria fent el préssec (en anglès do the peach). La groga em contesta:
 
-Spanish?
 
-Yes (responc amb el capbaix)... ...well (les neurones comencen a treballar)... I’m from Barcelona.
 

- Ah!!!!! Barcelona!!! So you’re Catalan right???
 
 
Cullons amb la groga dels pebrots! Si al final resultarà ser veritat la internacionalització de Catalunya! Encara atònit, no puc evitar de preguntar-li per la seva nacionalitat; ja que per la puresa del seu accent tant podria ser de Groclandia com d’Amèrica.
 
-I’m from China and my name is Ghenyu.
 
-Nice to meet you Chenyu (aconsegueixo dir al quart intent i amb la seva ajuda). My name is Ignasi. How do you know about Catalonia?

-Well, everybody knows about Catalonia here in Europe.

domingo, 21 de octubre de 2012

Crònica de la Marató + Com ens veuen des de 1500km: Els toros des de la barrera (IV i III respectivament)

Per sobre de tot, aquest blog és un espai d’experimentació; un mitjà on seguir el principi socràtic de coneix-te a tu mateix. Mentre els musulmans segueixen els seus dogmes a les mesquites, els jueus a les sinagogues i els cristians a les esglésies, jo utilitzo aquest web com a santuari. En aquesta direcció, he decidit fusionar el darrer article de la saga “Crònica de la Marató” amb el tercer de “Com ens veuen des de 1500km”. A veure com anirà.
     Malauradament s’han complert els pitjors pronòstics: l’entrada a l’Olymp dels atletes haurà d’esperar. No obstant la mala fortuna, crec que puc estar content. Bé és cert que m’ha putejat moltíssim perdre’m aquest fita tan esperada però, dins del que la lesió hauria pogut haver estat, em puc considerar afortunat. Quan em vaig passar tres dies coixejant després de petar-me el genoll, molt em temia el pitjor: menisc o lligament (ergo passar pel quiròfan). Però no, al final ha resultat ser “només” una tendinitis aguda causada pel sobre-entrenament que requereix tal cursa.
     Tot i haver pagat catalanament els 60€ d’inscripció, no he volgut ni la medalla ni la samarreta; no puc ser digne de tals distintius sense haver finalitzat els 42.195m. Per tant, m’he hagut de resignar a veure la cursa des de l’altre costat de les tanques.
     En l’avituallament del quilòmetre 32, un voluntari holandès d’uns 60 anys que oferia esponges als atletes, se’ns ha posat a parlar; suposo que per trencar la monotonia. Quan li hem dit que érem de Barcelona l’home ha esclatat d’alegria: “Oh yes! I love Barcelona (...), great city (...) !!!”. Evidentment, no hem pogut fer altra cosa que donar-li la raó en tot el que deia. Després d’enaltir la capital catalana durant més d’un minut, sense haver-li suggerit el tema, l’home ens ha dit que a veure si d’aquí dos anys ja som independents. Que Déu l'escolti.

sábado, 20 de octubre de 2012

Com ens veuen des de 1500km: Per fi, ja podem passar pàgina! (II)

L’any 1994 el periodista Carles Puigdemont va publicar el llibre Cata... què?. Puigdemont, independentista de soca-rel, mai no ha amagat les seves profundes conviccions nacionals; àdhuc quan afirmar que eres independentista -amb paraules del portaveu del Govern Francesc Homs- “era sinònim de Talibà”.
     El títol del llibre fa referència a la resposta que l’autor rebia quan li deia a una persona no-espanyola la seva nacionalitat. “Cata... what?”, li responien amb estupefacció els seus entrevistadors. En major o menor mesura, tots els catalans que fora de l’Estat no ens hem resignat mai a ser tractats com a mers espanyols, hem obtingut respostes similars.
     Després de la marxa independentista dels 10mil a Brussel·les el 7 de març de 2009,  conversant amb en Carles, vaig fer referència al títol del seu llibre: “Carles, han passat 15 anys i seguim igual”...
     Fins la passada Diada, seguia tenint la mateixa sensació. Ara bé, d’ençà, noto com tot ha canviat a una velocitat vertiginosa: de l’oblit mundial hem passat, en qüestió d’hores, a la internacionalització de la causa. Per fi, ja podem passar pàgina!
     Viatges a banda, fora de Catalunya, he viscut a Dublín, París i Atenes. En l’actualitat, des del passat Dia de Reis, dins del marc europeu del programa Erasmus, resideixo a la capital dels Països Baixos. Tot i que, per ser plenament sincer amb el lector, el grau de coneixement de Catalunya varia en funció de l’entorn (evidentment, molta més gent sap del conflicte dins l’àmbit universitari-internacional-multiculti-xaxipiruli-2.0 que no pas quan feia de cambrer a Irlanda l’any 2006), fins fa poc més d’un mes, el coneixement de la reivindicació catalana estava lluny de ser majoritària entre la gent de la resta del món.
     Són precisament aquests contactes -aquests intercanvis viscuts en primera persona amb gent d’arreu del món- l’eix vertebrador dels propers articles de la saga. Tot ha canviat: el món ens veu diferent i ens observa. Si pretenem arribar a Itaca, més ens val ser-ne plenament conscients.
 

Com ens veuen des de 1500km: Presentació (I).


Sou molts els que des de l’inici del blog m’heu demanat notícies fresques holandeses. Sense crear un precedent, i encoratjat per la causa nacional, sucumbeixo a les vostres peticions. El canvi que viu el nostre estimat país és de tal transcendència que he decidit contribuir a la internacionalització de la causa oferint el punt de vista de la gent que viu a 1500km (un petit incís: que viu a 1500km no és necessàriament sinònim d’holandès, sinó que inclou gent d’arreu del món; àdhuc catalans).

Per tant, em plau compartir amb vosaltres aquest nou espai on cediré el protagonisme als meus entrevistats. Sense cap mena de dubte serà la part més dura, no sé pas si el meu ego podrà suportar-ho: ¡¡¡oh Déu meu, deixaré de ser el centre d’atenció!!!

Tot sigui pel país!

viernes, 12 de octubre de 2012

Crònica de la Marató (III): Alea jacta est


Quan els músculs de les cames et castiguen pel sobreesforç a que els estàs sometent enviant constants senyals de patiment i dolor al teu cervell, amb un adequat exercici mental, pots aconseguir ignorar-les; encara que sigui intermitentment. Ara bé, quan es tracta d’una lesió, la cosa canvia radicalment: el poder mental ja ne és no de bon tros suficient, esdevenint tan insofrible el dolor que, literalment, no et permet fer més de dues passes seguides sense caure a terra.

Les lesions són per definició sempre una gran putada. Tot i aquesta redundància, quan aquestes apareixen a dues setmanes de la gran fita després de portar mesos entrenant estoicament, són molt més que això: tenen un efecte depressiu.

Però bé, lamentar-se no serveix per res i, com sempre en la vida, ara toca mirar endavant. Tal i com ja vaig comentar en el primer article d’aquesta saga, el que ningú em podrà treure mai són les experiències viscudes durant aquests mesos. A dia d’avui tot el que havia d’entrenar ja ho he fet i, conseqüentment, ja no puc fer altra cosa que esperar. Esperar a curar-me abans del dia 21. Alea jacta est

miércoles, 3 de octubre de 2012

Crònica de la Marató (II): Una mica d’història.

Tot i la nova moda d’ultres i travessies de varis dies, no hi ha cap mena de dubte que la Marató ha estat des de sempre la cursa de llarga distància per antonomàsia. Endemés, el seu origen llegendari no fa altra cosa que enaltir el seu caràcter èpic.

Diu la mitologia que el soldat grec Fidipides va morir de fatiga després d’haver corregut l’any 490 aC. els 42 quilòmetres que separen les ciutats greges de Marató i Atenes per anunciar la victòria contra els perses. Per retre homenatge al soldat caigut, es va crear una prova de llarga distància emulant i en honor a la seva gesta.

El 1896 es va decidir incloure novament la mil·lenària cursa com a disciplina olímpica, coincidint amb les olimpíades d’Atenes. Tanmateix, no va ser fins als primers Jocs Olímpics de Londres l’any 1908 quan es va establir la distància definitiva de la carrera en 42,195km.

D’ençà, i en especial en els darrers anys, han estat moltes les persones quan han retret homenatge al soldat caigut corrent en diferents llocs del món els quilòmetres que separen les dues ciutats gregues. El proper 21 d’octubre faré l’examen d’admissió en aquest club selecte amb la intenció d’aprovar-lo però, això sí, intentant no morir un cop assolida la línia d’arribada. Ara bé, davant la certesa que tots morirem, què millor que morir complint un somni? Dulce et decorum est pro somnium mori.

File:Phidippides.jpg

sábado, 29 de septiembre de 2012

Crònica de la Marató (I): Per què collons vaig dir que la faria...


El passat mes d’abril, després d’haver corregut els 10km de Rotterdam, encara extasiat per la satisfacció que provoca acabar dignament i a un bon ritme una cursa, vaig decidir que havia arribat el moment de fer el pas: havia arribat el moment de córrer la meva primera marató. Així doncs, vaig fixar-me com a objectiu completar en menys de 5 hores (l’organització te’n permet com a màxim 6) els 42.195 metres de la cursa que tindrà lloc a Amsterdam el proper diumenge 21 d’octubre.
 
Tot i això, dies com avui maleeixo profundament aquella promesa. Tothom pot fer 10km sense massa problema i, amb un mínim d’entrenament, és més que factible acabar mitja marató. Ara bé, és quan es passa de les dues hores (uns 20km aprox.), que el cos humà defalleix sobtadament: les cames comencen a pesar, el dolor muscular es converteix en insuportable i la ment no para de repetir com un disc ratllat: ¿¿¿¡¡¡Per què collons vaig dir que la faria, per què collons vaig dir que la faria, per què collons vaig dir que la faria....!!!???
A tres setmanes de la gran fita, acabo agonitzant els 30km... Encara me’n queden 12  més per completar-la... Però bé, sóc un home de paraula i si no puc fer-la amb els peus la faré com fa les coses un bon espanyol: por cojones!!!
 
Tanmateix, tot i estar en un terreny incert, passi el que passi el proper 21 d’octubre, el que ningú em podrà treure són les sensacions viscudes durant aquests mesos, el que el cos experimenta quan explora horitzons desconeguts. Potser és cert que una imatge val més que mil paraules però el que hom sent en moments com aquests no es pot explicar ni amb mil imatges.  

sábado, 15 de septiembre de 2012

Que quedi clar collons: “instruments d’estat propi” no és el mateix que “estat propi”


En el primer article del blog em vaig proposar parlar poc de política. Després de vuit mesos, puc afirmar orgullosament que ho estic aconseguit. Tot i això, avui em veig obligat a tornar a tocar el tema.

Aquest és el primer dia d’una nova època, poseu-vos-ho al cap i d’aquí uns anys en parlem va dir Lluís Llach el passat Onze de Setembre. No pot haver-hi cap mena de dubte que els esdeveniments polítics i socials dels darrers dies estan accelerant a una velocitat vertiginosa la Transició Nacional Catalana i, conseqüentment, és impossible no parlar-ne; àdhuc he trencat el meu silenci crònic al Facebook enaltint la causa catalana!!!

Endemés, també és irrefutable que d’ençà el discurs nacionalista del president Mas ha pujat un graó. No obstant això, no ens hem de deixar portar per les emocions ni per la febre sobiranista i analitzar fredament les paraules del President: “instruments d’estat propi” no és el mateix que “estat propi”.

Manllevo –alhora que hi convergeixo- la definició “d’instruments d’estat” del darrer llibre Modesta España del periodista Enric Juliana. Instruments d’estat propi no és sinònim d’independència. És condició sine qua non per a un país independent disposar d’instruments d’estat propi però no necessàriament una nació amb instruments d’estat propi ha de ser un país independent. Ho il·lustro amb un parell d’exemples. La Hisenda pròpia del País Basc o Navarra és un instrument d’estat propi. El mateix passa amb instruments d’estat propi en matèria d’esport: Gales, Escòcia o Irlanda del Nord participen a les competicions internacionals com a estats independents. No obstant llurs estructures d’estat propi, crec oportú recordar que tant el País Basc Com Navarra formen part de l’Estat Espanyol i que Gales, Escòcia i Irlanda del Nord formen part del Regne Unit.

Juliana va encara més lluny dient que tant Catalunya com el País Basc podrien tenir perfectament estructures d’estat propi en l’àmbit de la política internacional però sense separar-se d’Espanya. En altres paraules: augura una Espanya Austriacista sense cap modificació del mapa polític de Javier de Burgos del 1833; una Espanya pre-borbònica adaptada racionalment a les necessitats del segle XXI. Per tant, queda clar que d’instruments d’estat propi a ser un país independent hi ha una gran distància.

Tot i que ja fa temps que remem plegats cap a Ítaca, el que realment em fa pànic és que, ja sigui per manca de voluntat política o per fatiga social –o una barreja de les dues-, l’estol català acabi sucumbint a l’”Oda Instruments d’Estat Propi” de les sirenes, conformant-se amb una illa de l’Egeu i no arribant mai al seu destí.

Per tant, com a català, exigeixo saber cap a quin horitzó ens porta el senyor Mas. Exigeixo saber si per “Plenitud Nacional” i “instruments d’estat propi” entén l’Illa de les Sirenes o Ítaca: més autogovern o independència. El poble ha parlar clar senyor Mas: CATALUNYA DEMANA LA SECESSIÓ D’ESPANYA. Ara li toca parlar clar a vostè Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya.


jueves, 13 de septiembre de 2012

En defensa de l’estupidesa


Estic a l’avió de camí cap a Amsterdam. A 10.000 metres d’alçada i a una velocitat de 900km/h m’allunyo de casa; m’allunyo del meu món per poder-lo analitzar millor. Els primers records que em venen a la memòria són les darreres tres setmanes de confinament a la biblio de la UPF. Llibres, apunts, treballs, manuals, obres d’art, poemes, Pintura Galant, Neoclassicisme, Romanticisme, Simbolisme, Realisme, Impressionisme, Jocs Florals, Renaixença, Naturalisme (llarga vida al determinisme!!!), Modernisme, Noucentisme, Maragall, Guimerà, Carner, Verdaguer, Català, Rodoreda, taps de cera... però, sobretot, les xerrades amb els amics. És precisament un d’aquests instants de cel que manllevo com a excusa per escriure el primer article de la segona temporada.

Un paràsit que treballa a la uni ha aconseguit sobreposar la seva manca d’enteniment i d’educació a la cara monstruosa i al físic deformat que Déu li ha donat; fet notablement meritós. Com a determinista que sóc, defenso fermament l’estupidesa humana; un té dret a ser estúpid. Crec que no tots els humans estem dotats amb la llum de l’intel·lecte i, en conseqüència, els que no la tenen, per molt que la intentin treballar, no l’arribaran mai a desenvolupar. Els estúpids per naturalesa tenen tot el dret del món a ser-ho, sisplau, no els hi exigim coses que no estan capacitats per fer-les. Aquest noia en qüestió és un d’aquests casos i, el fet que estigui acabant humanitats (o que ja l’hagi acabada, ho desconec) és la proba irrefutable de que alguna cosa no funciona en el nostre sistema educatiu. Però bé, no perdem el fil.

En una d’aquestes xerrades que prèviament he fet referència, un col·lega (d’ara en endavant Dr. M., per posar-li un pseudònim a l’atzar) em va explicar que la setmana passada va anar a imprimir un treball a la Factoria. En entrar, a la sala, només hi havia dos treballadors de la UPF amb una olor a cremat espectacular. Davant la impassivitat dels dos treballadors, el Dr. M., després de donar els documents en qüestió perquè els hi imprimissin, va fer referència, amb l’educació que el caracteritza, a l'atípica olor de la sala: “perdona, fa olor a cremat...”. Per sorpresa seva, la resposta que va rebre del monstre li va causar un enorme estupor: “¡¡¡¡¡ja ho sé, porto aquí dues hores!!!!!”. Davant d’aquesta terrorífica resposta, el col·lega, atònit, va contestar: “¿i no has trucat a manteniment?”. Silenci sepulcral. Encefalograma pla. Bales de palla rodolant per la sala al ritme que marca el vent.

Al cap d’uns minuts, un cop processades les paraules del doctor, el monstre es disposa a agafar el telèfon per fer la trucada. Marca algun número però no és capes de completar l’operació, el sistema nerviós es col·lapsa, la seva ment no li ho permet; no té la capacitat genètica per fer-ho. El Dr. M. abandona la sala i ella segueix inalterada amb l’aula a punt d’incendiar-se sense fer res per evitar-ho.  Determinisme.

Quan el Dr. M. acaba d’explicar-me la història riem conjuntament durant una bona estona, res millor per esbargir-se de les llargues jornades d’estudi (la xupadeta es pressuposa) com comprovar per un mateix la cèlebre frase d’A. Einstein: hi ha dues coses infinites: l’univers i la estupidesa humana... ...i de l’univers no n’estic segur. ¿Com pot crear Déu individus tan imperfectes? ¿Com un espècimen així pot estar a la universitat?

Arribo a casa i torno a digerir la història, com les vaques fan amb el menjar. Recordo casos semblants d’estupidesa humana. Només un exemple. Després de 6 mesos a Amsterdam, el passat juliol vaig tornar a Catalunya. Després d’una setmana a casa, tot i les altres temperatures, la platja, el sol, el menjar, el beure... notava que encara em mancava quelcom per tornar-me a sentir el 100% a casa. Pensava i reflexionava però no trobava el que era. Al cap d’una setmana vaig anar a Barcelona. Un cop a dins del metro, sóc testimoni de com en la primera parada, un cop s’obre la porta, una negra de 2x2 intenta entrar al vagó sense abans permetre que els viatgers de dins baixin. Es forma un tap on ningú pot sortir i, evidentment, on ella tampoc pot entrar. Situació absurda però alhora tristament real.

Doncs bé, jo defenso fermament aquestes dues noies. Crec que no van actuar amb mala fe, simplement, estan genèticament determinades a romandre eternament estúpides. Tot i que l’estupidesa no exempt mai de culpa, a una persona adulta que no sigui capaç per si mateixa de trucar a emergències quan porta dues hores sentint olor a cremat o que no deixa baixar abans la gent del vagó de metro de poc serveix ensenyar-li les normes bàsiques del sentit comú. Parafrasejant a Harold Bloom: pragmatically, common sense can be recognized or experienced, but it cannot be conveyed to those who are incapable of grasping its sensations and perceptions. To quarrel on is behalf is always a blunder.

jueves, 30 de agosto de 2012

Tal dia com avui de 1962



Bé, per ser sincer, el títol hauria de ser “Tal dia com el passat 7 d’agost de 1962”, dia en que tenia pensat publicar el present article. Espero que el lector sàpiga perdonar-me la manipulació històrica i l’absència d’articles durant les meves vacances. L’estiu es va acabant i tot torna, lentament, a la normalitat. A partir d’ara, prometo escriure amb més regularitat.


In Cold Blood, la primera “non-ficion novel” de la història publicada l’any 1965 per l’escriptor nord-americà Truman Capote, va ser majorment escrita durant els tres estius (1960-62) que l’artista va passar a la vila de Palamós. Són pocs els que a dia d’avui recorden la figura extravagant (i més en l’Espanya de l’època) del geni nord-americà. Una placa commemorativa amb la frase més cèlebre de l’autor —sóc alcohòlic, sóc drogoaddicte, sóc homosexual, sóc un geni— en la casa on Capote passà els dos primers estius és l’únic homenatge que el municipi baix empordanès li ha retret en 50 anys.

Com bé descriu Marius Carol a L’home dels pijames de seda —novel·la basada en els tres estius que Capote romangué a Palamós—, res com els Martinis per escriure al dictat de la seva imaginació. Per això Truman Capote havia comprat dues ampolles de ginebre, una de vermut sec i una llauna d'olives farcides a la pastisseria Samsó del carrer major de Palamós. Després va travessar el carrer i va entrar a la llibreria Margarita Vidal, on The Herald Tribune encara no havia arribat tot i que ja era migdia. Va donar una ullada a la premsa apilada per capçaleres de l'entrada de l'establiment i una noticia el va trasbalsar: Marilyn Monroe havia aparegut morta la seva residencia de Berntwood, a Los Angeles, a causa d'una sobredosi de somnífers. Allò li va accelerar el cor com si li anés a esclatar el pit. Va pagar amb mans tremoloses les dues pessetes que valia La Vanguardia, diari que coneixia per haver-lo fullejat alguna vegada durant les seves curtes estades a l'hotel Trias, malgrat el seu precari castellà, i va buscar l’ampliació de la noticia. A la plana 13 de l’exemplar del 7 d’agost de 1962 va veure la fotografia de la seva amiga en un descans del rodatge de la seva darrera pel·lícula, Vides rebels. Al costat, unes curtes notes d’agència explicaven que havia estat trobada morta al seu llit per la majordoma, que havia trucat a dos metges particulars, un dels quals en va certificar la defunció.

Amb la precoç mort de Marilyn a l’edat de 36 anys es posava punt i final a una època, un període marcat pel poder gairebé il·limitat de les estrelles de Hollywood. Les següents generacions d’actors, tot i gaudir ininterrompudament fins a l’actualitat d’una inqüestionable fama internacional, queden anys llum del prestigi que tingueren figures com Ava Gardner, Humphrey Bogard, Frank Sinatra, Katherine Hepburn o Elisabeth Taylor per posar altres exemples.

Tanmateix, la prematura mort de Marilyn (com totes les morts d’artistes joves) no ha fet altra cosa que contribuir en la creació del seu mite. Marilyn no serà mai vella, arrugada i amb mirada de mala puta, ans el contrari: Marilyn serà per sempre la figura angelical, simpàtica, juganera, seductora, elegant i —sobretot— sexy de pel·lícules com Some like it hot, Gentlemen prefer blondes, How to marry a millionaire o The seven year itch. No importa el pas del temps ni els valors de les societats futures, els atributs de Marilyn són atemporals, immanents a la seva personalitat. Marilyn Monroe és, ha estat i serà única.