Històries dels Països Baixos (3). “Contra Espanya vivíem millor”

Aquesta frase podria pertànyer perfectament al període posterior de la independència de Catalunya. Actualment, entre els catalans, deixant de banda el nacionalisme, hi ha quòrum en que, com diria el ministre de propaganda del Reich -el Dr. Joseph Goebbels- “la culpa de tots els mals de Catalunya és d’Espanya i dels ciclistes”. No importa que un pugi a Montserrat caminant amb barretina tot xiulant la Santa Espina o que l’altre animi a La Roja durant l’Eurocopa; tothom és conscient del mal negoci que representa per a Catalunya seguir formant part d’Espanya. Per posar un exemple, amb l’estat propi en comptes de retallar tindríem superàvit en tots els àmbits. En altres paraules: Espanya ens uneix. Ara bé: ¿què passarà quan ens independitzem? ¿Se solucionaran miraculosament tots els nostres problemes? ¿Podrem obrir l’endemà mateix de proclamar la independència universitats, CAPS, escoles bressols i hospitals arreu del país? ¿Són realment Espanya i els ciclistes els culpables de tots els mals que pateix Catalunya? Els holandesos (salvant totes les distàncies temporals, ideològiques i històriques; no voldria pas fer demagògia) van tenir la resposta al 1609.

Després del contraatac de Guillem d’Orange el 1568, va començar la Dutch Revolt (llegir article 1 de la saga). L’any 1609 un punt d’inflexió va marcar el conflicte: l’armistici amb Espanya; conegut com la Treva dels 12 anys. Tot i no voler reconèixer l’evidència, és força explícit que firmar una treva amb els rebels significava reconèixer la sobirania holandesa en les províncies que fins al moment havien estat oficialment regnades pels Habsburg. Com no podia ser d’una altra manera, aquesta treva va significar un gran triomf pels rebels. Uns holandesos que s’havien revoltat 40 anys abans contra el govern legítim dels Habsburg veien ara recompensats els seus esforços i reconeguda la seva lluita.

Ara bé, en la vida -i menys en temps de guerra-, no tot són flors i violes. Com ja s’ha comentat en el segon article, el Habsburg havien unit el 1543 artificialment per primera vegada les 17 províncies dels Països Baixos. El denominador comú de totes les diferents províncies, religions i estaments socials per unir-se a la rebel·lió no va ser pas la construcció d’una nació independent holandesa, sinó el rebuig a l’autoritarisme monàrquic de Felip II. Així doncs, mentre lluitaven contra els Habsburg, els holandesos estaven units. Això no obstant, la treva de 1609 va aflorar els interessos partidistes de les diferents faccions. Les diferents religions, províncies i estaments que durant 40 anys havien lluitat plegades van portar a terme un ferotge lluita pel poder on van prendre forma dues principals faccions: el partidaris de John Oldenbarnevelt i els de Maurice: el fill de Guillem d’Orange. El 1618 Maurice s’imposaria a la facció contraria empresonant a Oldenbarnevelt i executant-lo l’any següent.

Més guerra, mort, persecució, misèria i ambició van caracteritzar els primers anys de pau dels Països Baixos. Contra Espanya vivíem millor. 

L’Ordre des Canardiers, le Maître Canardier

El passat dimecres 30 de maig vaig anar a visitar en Pedro; un amic de la UPF que està cursant els seus estudis a Rouen. Contràriament al que acostumo a fer, aquest cop no havia llegit ni una sola paraula sobre la ciutat que anava a visitar. Així doncs, fins dimecres, llevat de saber que era el lloc on van cremar a la mística Joana d’Arc, poc més coneixia de la capital de l’Alta Normandia.

Segurament, aquest fet (no saber i, conseqüentment, no esperar res de la ciutat) ha col·laborat a que Rouen m’hagi sorprès gratament. No solament em va sorprendre perquè vaig saber que tal dia com dimecres de 1431 havien cremat a Joana d’Arc, sinó per l’arquitectura eminentment vikinga, per poder passejar per les contrades on Flaubert va situar l’obre mestra del realisme francès i per ser "la ville aux cent clochers"; mostra del seu poder econòmic durant l’Edat Mitjana.

Però bé, anem al gra. Rouen és molt bonica i té un envejable llegat històric, artístic i literari però no és pas tot això el que més m’ha sorprès de la ciutat. Una cosa que s’ha de fer quan un viatge és preguntar als autòctons sobre la gastronomia del país i perdre’s pels mercats, deixant-se aconsellar pels venedors locals. Jo no sóc una d’aquestes persones que es desplaça milers de quilòmetres només per comprovar si totes les coses que diuen les guies de viatge i els llibres d’història de l’art són certes. No, jo viatjo per degustar els plats típics de cada regió. Viatjo per ser feliç.

Després d’informar-nos i preguntar per l’especialitat de la ciutat i un bon lloc on menjar-la, som adreçats a “Les Quatre Saisons”. El xef, Michel Guéret, es manté fidel a la recepta tradicional de 1933: el “Caneton Rouennais”. Tal plat no està a l’abast de tothom sinó que per poder preparar-lo tant el xef com el cambrer  han d’haver estat prèviament formats per l’exclusiva Ordre des Canardiers. Aquesta ordre privilegiada de la capital de l’Alta Normandia és l’únic lloc al món on uns pocs afortunats poden aprendre el secret del “Caneton Rouennais”. Després de dues intenses setmanes de formació, els alumnes obtenen el distintiu i la medalla de Maître Canaerdier.

L’animal en qüestió -igual que les dones-, ha de ser jove; quan es fan grans ja no serveixen per res, són immenjables. Així doncs, l’aneguet ha de tenir 8 setmanes de vida. A més, per ser més gustós i saludable -també com les dones-, ha d’haver viscut sempre en llibertat: corretejant lliurement pel camp perquè el greix s’infiltri a la carn. Això s’aprecia quan el Maître Canaerdier et talla la carn davant teu i veus la fina capa de greix, no la capa gruixuda de la majoria de restaurants on els animals provenen de granges on han viscut la seva curta vida en captiveri tancats en gàbies estabulats i carregats d’antidiürètics per retenir aigua amb la finalitat que guanyar pes (aquella carn que quan la cous s’empetiteix degut a l’alt percentatge d’aigua). Això és el que provoca la capa de greix dels animals, un greix artificial i dolent. El nostre jove aneguet no té aquest problema. Finalment, el darrer requisit és que ha d’haver mort ofegat, no degollat. Mitjançant el degollament l’únic que s’aconsegueix és que perdi sang mentre que l’ofegament (tot i ser més cruel; tot sigui dit) permet que tota la sang romangui a dins l’animal, preservant intactes totes les seves qualitats.

M’ha sorprès els punts en comú que tenen la bona gastronomia i la meva concepció de la bellesa femenina: res d’essers vells, estàtics i modelats a cop de bisturí i/o d’antidiürètics!!! Res d’això!!! Espècimens joves i atlètics són el bé més preuat, abans que el cruel pas del temps faci el seu efecte!!! Sempre he dit que a les dones abans de que es tornin unes males putes se les hauria de congelar; retenint eternament la innocència de les seves mirades. Doncs bé, després de l’experiència amb el “Caneton Rouennais” afegeixo que per tal de mantenir-los gustosos, als aneguets se’ls hauria d’estrangular a les 8 setmanes!!! (¿¿¿La manca de sol m’ha tornat encara més boig???).

Però en fi, no perdem el fil que ja gairebé estem. Després d’esquarterar al jove aneguet davant nostre, el Maître Canaerdier procedeix a coure’l barrejant-lo amb la salsa secreta preparada pel xef, amb vi negre i amb la sang obtinguda un cop premsades les sobres de l’animal. 5 eterns i excitants minuts que culminen amb el plat a taula. Un silenci de 10 minuts és el major símbol de respecte i aprovació.

Un cop pagat el compte, ens donen el número de sèrie de l’aneguet. L’animal en qüestió ha estat el 205411.

PD: voldria dedicar aquest article a en Pedro i donar-li les gràcies pel seu temps i coneixements que han fet de Rouen inoblidable.