L’arribada d’una
nova dinastia a la Monarquia Hispànica va ser fruit d’una sèrie de desgràcies
en l’ordre successori. La mort d’Isabel la Catòlica el 1504 va suposar un
problema sobre qui havia d’ocupar el tro ja que tots els altres hereus havien
mort, i, seguint l’ordre successori, li tocava heretar el regnat a la seva
filla Joana la Loca. Tanmateix, davant l’evident bogeria de Joana,
Isabel va deixar la regència del país en mans del seu marit fins que Carles, el
fill gran de Joana i de Felip l’Ermós nascut a Gant el 1500, complís vint anys.
A més, Carles, dels seus avis paterns va heretar les dotze províncies que
formaven els Països Baixos i la Dignitat Imperial. Tot això va fer que governés el darrer gran imperi que la humanitat hagi conegut i que al 1529 el
Papa li rendís tots els honors imperials: posant-li la corona de ferro dels
reis Llombards i després la corona d’or de Cèsar, tal i com s’havia fet amb
Carlemany. Carles V va ser el darrer emperador de la història coronat per un
Papa.
Gent està a l’alçada
de tal honor i, en l’actualitat, manté impecablement tot el llegat que els seus
habitants li han deixat al llarg dels segles. Carrers, esglésies, places,
castells i canals, per una banda, i romànic, gòtic i barroc, per l’altra, es fonen
per formar un sòl ens harmònic on, seguint la città ideale renaixentista, res no es pot treure i/o afegir si no és
per a pitjor. És simplement una delícia per a qualsevol viatger passejar pels
seus carrers i quedar-se embadalit pel caràcter pintoresc i romàntic de la
ciutat. Com ho descriu el conseller de cultura flamenc: “esglaiador, impressionant,
commovedor”.
Però Ignasi, què
cullons estàs dient? Sísí, tot és molt bonic i tal però quan un porta 3 hores
visitant la ciutat ja n’està fins als sants cullons de tanta pedra i tanta
polla. Ja he perdut suficients hores a classe i a la biblioteca estudiants tots
aquest maleits moviments i les seves putes característiques com per a sobre
haver-hi de dedicar el meu temps lliure!!!
Així doncs, decideixo
abandonar el turisme cultural i fer el que realment m’ha fet desplaçar 300 km:
anar a fer un bon dinar. M’he documentat sobre la gastronomia gantesca i es veu
que la seva especialitat és un plat anomenat Stoverij (que en català seria una espècia de guisat de vedella). Dedico
una estona a la localització. És molt important escollir bé el lloc ja que això
condiciona el menjar. Després de llegir, consultar cartes, donar unes voltes i -el més important- assegurar-me que els cambrers són autòctons (no és ser
racista però no me’n refio massa del criteri d’un hindú alhora de menjar
vedella quan ell considera la vaca un animal sagrat) em
decideixo per un restaurant. El lloc és molt bonic i el preu acceptable. Entro,
per la meva satisfacció -tot i no saber si
pertanyen a la nissaga ancestral que es va revoltar contra Felip II- els cambrers són
flamencs. Els hi dic taula per un i quan em porten la carta, amablement, li
contesto que no fa falta, que em porti la martingala típica de la ciutat i li
dono la llibertat que m’esculli el beure. Al cap de 10 minuts estic degustant el
Stoverij acompanyant d’una cervesa del país. Acabo, em retira el plat i li dic que ha estat exquisit. Tot i que inicialment no tenia pensat fer postres, degut a la qualitat de l’establiment, demano
que em portin la carta. Em decideixo pel pastís de poma amb gelat de vainilla. El
degusto. Sóc feliç.
Després de dinar
decideixo estirar les cames per anar a visitar la casa (bé, un modest palauet
de 300 habitacions) on va néixer Carles V. Crec que hauria de ser la Meca i
Medina de tot bon espanyol (i més amb els temps que corren) ja que
dubto molt que en el futur Espanya torni a tenir un imperi similar com el que
va governar gloriosament Carles V; l’Imperi
on mai es ponia el sol. La meva sorpresa arriba quan comprovo que el palauet
que va veure néixer el darrer emperador cristià és la metàfora perfecte per
descriure el que queda del seu imperi; ja que d’ambdues coses no en queda res.
