Crònica de la Marató (I): Per què collons vaig dir que la faria...

El passat mes d’abril, després d’haver corregut els 10km de Rotterdam, encara extasiat per la satisfacció que provoca acabar dignament i a un bon ritme una cursa, vaig decidir que havia arribat el moment de fer el pas: havia arribat el moment de córrer la meva primera marató. Així doncs, vaig fixar-me com a objectiu completar en menys de 5 hores (l’organització te’n permet com a màxim 6) els 42.195 metres de la cursa que tindrà lloc a Amsterdam el proper diumenge 21 d’octubre.
 

Tot i això, dies com avui maleeixo profundament aquella promesa. Tothom pot fer 10km sense massa problema i, amb un mínim d’entrenament, és més que factible acabar mitja marató. Ara bé, és quan es passa de les dues hores (uns 20km aprox.), que el cos humà defalleix sobtadament: les cames comencen a pesar, el dolor muscular es converteix en insuportable i la ment no para de repetir com un disc ratllat: ¿¿¿¡¡¡Per què collons vaig dir que la faria, per què collons vaig dir que la faria, per què collons vaig dir que la faria....!!!???

A tres setmanes de la gran fita, acabo agonitzant els 30km... Encara me’n queden 12  més per completar-la... Però bé, sóc un home de paraula i si no puc fer-la amb els peus la faré com fa les coses un bon espanyol: por cojones!!!

 

Tanmateix, tot i estar en un terreny incert, passi el que passi el proper 21 d’octubre, el que ningú em podrà treure són les sensacions viscudes durant aquests mesos, el que el cos experimenta quan explora horitzons desconeguts. Potser és cert que una imatge val més que mil paraules però el que hom sent en moments com aquests no es pot explicar ni amb mil imatges.  

Que quedi clar collons: “instruments d’estat propi” no és el mateix que “estat propi”

En el primer article del blog em vaig proposar parlar poc de política. Després de vuit mesos, puc afirmar orgullosament que ho estic aconseguit. Tot i això, avui em veig obligat a tornar a tocar el tema.

Aquest és el primer dia d’una nova època, poseu-vos-ho al cap i d’aquí uns anys en parlem va dir Lluís Llach el passat Onze de Setembre. No pot haver-hi cap mena de dubte que els esdeveniments polítics i socials dels darrers dies estan accelerant a una velocitat vertiginosa la Transició Nacional Catalana i, conseqüentment, és impossible no parlar-ne; àdhuc he trencat el meu silenci crònic al Facebook enaltint la causa catalana!!!

Endemés, també és irrefutable que d’ençà el discurs nacionalista del president Mas ha pujat un graó. No obstant això, no ens hem de deixar portar per les emocions ni per la febre sobiranista i analitzar fredament les paraules del President: “instruments d’estat propi” no és el mateix que “estat propi”.

Manllevo –alhora que hi convergeixo- la definició “d’instruments d’estat” del darrer llibre Modesta España del periodista Enric Juliana. Instruments d’estat propi no és sinònim d’independència. És condició sine qua non per a un país independent disposar d’instruments d’estat propi però no necessàriament una nació amb instruments d’estat propi ha de ser un país independent. Ho il·lustro amb un parell d’exemples. La Hisenda pròpia del País Basc o Navarra és un instrument d’estat propi. El mateix passa amb instruments d’estat propi en matèria d’esport: Gales, Escòcia o Irlanda del Nord participen a les competicions internacionals com a estats independents. No obstant llurs estructures d’estat propi, crec oportú recordar que tant el País Basc Com Navarra formen part de l’Estat Espanyol i que Gales, Escòcia i Irlanda del Nord formen part del Regne Unit.

Juliana va encara més lluny dient que tant Catalunya com el País Basc podrien tenir perfectament estructures d’estat propi en l’àmbit de la política internacional però sense separar-se d’Espanya. En altres paraules: augura una Espanya Austriacista sense cap modificació del mapa polític de Javier de Burgos del 1833; una Espanya pre-borbònica adaptada racionalment a les necessitats del segle XXI. Per tant, queda clar que d’instruments d’estat propi a ser un país independent hi ha una gran distància.

Tot i que ja fa temps que remem plegats cap a Ítaca, el que realment em fa pànic és que, ja sigui per manca de voluntat política o per fatiga social –o una barreja de les dues-, l’estol català acabi sucumbint a l’”Oda Instruments d’Estat Propi” de les sirenes, conformant-se amb una illa de l’Egeu i no arribant mai al seu destí.

Per tant, com a català, exigeixo saber cap a quin horitzó ens porta el senyor Mas. Exigeixo saber si per “Plenitud Nacional” i “instruments d’estat propi” entén l’Illa de les Sirenes o Ítaca: més autogovern o independència. El poble ha parlar clar senyor Mas: CATALUNYA DEMANA LA SECESSIÓ D’ESPANYA. Ara li toca parlar clar a vostè Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya.

En defensa de l’estupidesa

Estic a l’avió de camí cap a Amsterdam. A 10.000 metres d’alçada i a una velocitat de 900km/h m’allunyo de casa; m’allunyo del meu món per poder-lo analitzar millor. Els primers records que em venen a la memòria són les darreres tres setmanes de confinament a la biblio de la UPF. Llibres, apunts, treballs, manuals, obres d’art, poemes, Pintura Galant, Neoclassicisme, Romanticisme, Simbolisme, Realisme, Impressionisme, Jocs Florals, Renaixença, Naturalisme (llarga vida al determinisme!!!), Modernisme, Noucentisme, Maragall, Guimerà, Carner, Verdaguer, Català, Rodoreda, taps de cera... però, sobretot, les xerrades amb els amics. És precisament un d’aquests instants de cel que manllevo com a excusa per escriure el primer article de la segona temporada.

Un paràsit que treballa a la uni ha aconseguit sobreposar la seva manca d’enteniment i d’educació a la cara monstruosa i al físic deformat que Déu li ha donat; fet notablement meritós. Com a determinista que sóc, defenso fermament l’estupidesa humana; un té dret a ser estúpid. Crec que no tots els humans estem dotats amb la llum de l’intel·lecte i, en conseqüència, els que no la tenen, per molt que la intentin treballar, no l’arribaran mai a desenvolupar. Els estúpids per naturalesa tenen tot el dret del món a ser-ho, sisplau, no els hi exigim coses que no estan capacitats per fer-les. Aquest noia en qüestió és un d’aquests casos i, el fet que estigui acabant humanitats (o que ja l’hagi acabada, ho desconec) és la proba irrefutable de que alguna cosa no funciona en el nostre sistema educatiu. Però bé, no perdem el fil.

En una d’aquestes xerrades que prèviament he fet referència, un col·lega (d’ara en endavant Dr. M., per posar-li un pseudònim a l’atzar) em va explicar que la setmana passada va anar a imprimir un treball a la Factoria. En entrar, a la sala, només hi havia dos treballadors de la UPF amb una olor a cremat espectacular. Davant la impassivitat dels dos treballadors, el Dr. M., després de donar els documents en qüestió perquè els hi imprimissin, va fer referència, amb l’educació que el caracteritza, a l'atípica olor de la sala: “perdona, fa olor a cremat...”. Per sorpresa seva, la resposta que va rebre del monstre li va causar un enorme estupor: “¡¡¡¡¡ja ho sé, porto aquí dues hores!!!!!”. Davant d’aquesta terrorífica resposta, el col·lega, atònit, va contestar: “¿i no has trucat a manteniment?”. Silenci sepulcral. Encefalograma pla. Bales de palla rodolant per la sala al ritme que marca el vent.

Al cap d’uns minuts, un cop processades les paraules del doctor, el monstre es disposa a agafar el telèfon per fer la trucada. Marca algun número però no és capes de completar l’operació, el sistema nerviós es col·lapsa, la seva ment no li ho permet; no té la capacitat genètica per fer-ho. El Dr. M. abandona la sala i ella segueix inalterada amb l’aula a punt d’incendiar-se sense fer res per evitar-ho.  Determinisme.

Quan el Dr. M. acaba d’explicar-me la història riem conjuntament durant una bona estona, res millor per esbargir-se de les llargues jornades d’estudi (la xupadeta es pressuposa) com comprovar per un mateix la cèlebre frase d’A. Einstein: hi ha dues coses infinites: l’univers i la estupidesa humana... ...i de l’univers no n’estic segur. ¿Com pot crear Déu individus tan imperfectes? ¿Com un espècimen així pot estar a la universitat?

Arribo a casa i torno a digerir la història, com les vaques fan amb el menjar. Recordo casos semblants d’estupidesa humana. Només un exemple. Després de 6 mesos a Amsterdam, el passat juliol vaig tornar a Catalunya. Després d’una setmana a casa, tot i les altres temperatures, la platja, el sol, el menjar, el beure... notava que encara em mancava quelcom per tornar-me a sentir el 100% a casa. Pensava i reflexionava però no trobava el que era. Al cap d’una setmana vaig anar a Barcelona. Un cop a dins del metro, sóc testimoni de com en la primera parada, un cop s’obre la porta, una negra de 2x2 intenta entrar al vagó sense abans permetre que els viatgers de dins baixin. Es forma un tap on ningú pot sortir i, evidentment, on ella tampoc pot entrar. Situació absurda però alhora tristament real.

Doncs bé, jo defenso fermament aquestes dues noies. Crec que no van actuar amb mala fe, simplement, estan genèticament determinades a romandre eternament estúpides. Tot i que l’estupidesa no exempt mai de culpa, a una persona adulta que no sigui capaç per si mateixa de trucar a emergències quan porta dues hores sentint olor a cremat o que no deixa baixar abans la gent del vagó de metro de poc serveix ensenyar-li les normes bàsiques del sentit comú. Parafrasejant a Harold Bloom: pragmatically, common sense can be recognized or experienced, but it cannot be conveyed to those who are incapable of grasping its sensations and perceptions. To quarrel on is behalf is always a blunder.