Històries dels Països Baixos (2). “Sense els Habsburg no hi ha país: el principi”

Com que aquest bloc no segueix cap altre fil argumental que no sigui la delectacio (i, per sobre de tot -posats a ser sincers-, la delectatio cap a mi mateix!), com bé heu pogut comprovar, els diferents articles no es poden agrupar sota cap fil conductor.  

Ara bé, si vull seguir publicant més capítols de la saga “Històries dels Països Baixos”, per tal de no introduir constantment notes al peu en forma de parèntesis (com va passar en el darrer article on vaig tenir que explicar la diferència entre Holanda i Països Baixos), em veig amb l’obligació de seguir un ordre cronològic. Ergo, començaré des del principi.

Les 17 províncies dels Països Baixos formaven part del Sacre Imperi Romano-Germànic i estaven regnades per la Casa de Borgonya. Políticament, estaven caracteritzades per la manca d’un poder central; formant una mena “d’estat federal” on el monarca havia de pactar amb cada província per separat.

De la mateixa manera que passaria amb el regne de Les Espanyes dels Reis Catòlics al 1516 (llegir l’anterior article  “Des de la ciutat on va néixer el darrer emperador cristià”), degut a una sèrie de desgràcies en l’ordre successori de la casa de Borgonya, l’any 1481 els Països Baixos van canviar la dinastia francesa per una austríaca: els Habsburg.

Sota la nova casa es va intensificar la unificació de diferents les províncies; culminant l’any 1543 amb l’emperador Carles V. D’aquesta manera, les 17 províncies autònomes es van unir per primer cop en la seva història sota una única unitat política: els Estats Generals. Parafrasejant a l’Albert Garcia, els Països Baixos com a una sola unitat política són fruit de l’experiència imperial dels Habsburg.

Ara bé, lluny de respondre als desitjos nacionals dels holandesos o a la voluntat política de les 17 províncies, tal unió responia exclusivament a la burocràcia imperial; resultant més fàcil per a Carles V regnar-les sota un sòl poder que havent de pactar amb cada una d’elles per separat. Els futur conflictes estaven garantits. 

L’Etern Retorn (2)

Bé, amb el vostre permís, continuo amb les crisis:

“La herencia que recibió (…) era una auténtica ruina: España estaba en la peor recesión desde la restauración de la democracia. Al finalizar 1993 había 600.000 parados más; la tasa de desempleo se disparó hasta el 24 por ciento de la población activa (…); la economía decreció un 1,1 por ciento; el déficit público se situó en el 6 por ciento del PIB y la inflación llegó al 5 por ciento; (…) los despidos colectivos aumentaron un 66 por ciento”.

En el passat article feia referència als anys 1977-78. Aquestes línies corresponen al 1993. Com contempla Enric Juliana en el seu darrer llibre: “la actual crisis economica no será solo un paréntesis en España: nada volverá a ser como antes”.  Em reafirmo: la crisi és la norma, la bonança l’excepció. 

What money can't buy

Michael Sandel és un dels filòsofs polítics nord-americans més destacats del moment. Professor de Harvad, va saltar a la fama el 2009 pel bestseller Justice: What is the right thing to do?; basat en el curs eminentment socràtic que imparteix des de fa 20 anys. Encara no he tingut l’oportunitat de llegir el llibre però, d’entrada, el títol em suscita la següent pregunta: només hi ha una right thing to do? No poden haver-hi varies rights things to do? És Sandel posseïdor de la veritat ètica absoluta??? Són preguntes que tindré en compte a l’hora d’afrontar la lectura.

Enguany, Sandel ha publicat What money can’t buy; el llibre que acabo de llegir. El títol també és provocador: en el món materialista i arribista que vivim, on el llibre ofereix exemples esgarrifosos que fa que hom reflexioni sobre si l’entrada al nou segle no ha extingit la moral, hi ha coses que els diners realment no puguin comprar?  A més a més, hi ha un llei única i universal aplicable a tothom sobre what money can’t by? Us convido a esbrinar-ho per vosaltres mateixos.

Presentat l’autor i la seva obra, em plau compartir els aspectes, sempre des del meu modest punt de vista, més curiosos i/o significatius (que no vol dir més importants; a vegades el més important és directament proporcional al més avorrit) del seu darrer llibre.

En primer lloc, m’ha cridat l’atenció el que molta gent està disposada a fer per diners. I no em refereixo, per posar algun exemple, per alimentar a una famèlica família o per finançar una operació de vida o mort d’un fill. No, parlo de fer coses només a canvi de bens i plaers materials; com poden ser l’adquisició d’un cotxe, fer un viatge, una TV de plasma... l’Exemple clàssic seria l’etern debat sobre la prostitució. Sandel reflexiona que “everything is for sale but what exactly is objectionable about it???” En primer lloc, hi ha l’objecció de la “coerció i injustícia” i, en segon lloc, la de la “corrupció i degradació”. En aquest exemple, dono per suposat que tothom s’oposa a la primera; la que suposaria l’esclavisme sexual (“coerció i injustícia”). Ara bé, què passa quan és lliure???? Quan la dona que l’exerceix no ho fa forçadament sinó que ven lliurement el seu cos per tenir una vida més còmode -per anar amb una bossa de mà Louis Vuitton en comptes d’una del Zara, per posseir un pis més gran amb un cotxe nou al garatge a Sarrià en lloc d’un pis ZP sense pàrquing a Sant Martí, per uns pits de la Clínica Planas en comptes d’uns de Corporación Dermoestética...- o, simplement, perquè li agrada. És llavors objectable la prostitució amb termes de “corrupció i degradació”??? Un altre exemple, en aquest cas humorístic (però no per això menys complex), és el tatuatge: “Rent out space on your forehead (or elsewhere on your body) to display commercial advertising: $777. Air New Zeland hired thirty people to shave their heads and wear temporary tattoos with the slogan “Need a change?” Head down to New Zeland”. No puc evitar riure cada cop que intento visualitzar un estol de 30 calbs per l’aeroport; Quixotesc. Es pot objectar com a corrupte i degradant???

L’obra també reflexiona sobre l’alteració que pot suposar en la vida quotidiana la irrupció de lleis de mercat; com afecten el “civil duty”. Una escola israeliana acabava les classes a les 5 de la tarda. Grosso modo, tots els pares, guiats pel seu deure cívic, anaven a buscar puntualment als seus fills. Ara bé, sempre hi ha l’excepció que confirma la norma. Resulta que un petit nombre de pares arribaven sistemàticament sense excusa versemblant tard a l’hora de recollir als seus fills; perjudicant als mestres de l’escola. Amb la finalitat de corregir la conducta, l’escola va decidir sancionar econòmicament a les famílies que arribessin tard. En altres paraules: s’introduïen lleis de mercat (multes) en l’esfera privada per tal de corregir el deure cívic dels pares; un deure exclòs de l’òrbita dels mercats. Podeu intuir quin va ser el resultat??? Doncs bé, la irrupció de lleis de mercat en l’àmbit privat, lluny de minvar la impuntualitat dels pares, va tenir l’efecte contrari: la va augmentar!!! Els pares van percebre la multa  no com un correctiu sinó com una taxa per arribar tard: van percebre que ja no tenen el deure cívic d’arribar a l’hora perquè mitjançant el pagament de la multa donaven més que per coberts els inconvenients que la seva impuntualitat hagués pogut ocasionar; alterant d’aquesta manera les regles del joc.  

Un altre aspecte és el poder de decisió que estan obtenint en els darrers anys els nens; un poder molt perillós. Com que en aquesta societat postmoderna els pares cada vegada passen menys temps amb els seus fills, supleixen aquest buit amb un materialisme desmesurat; obeint cegament als desitjos de compra dels petits, com si els objectes suplissin la seva absència. Tant és així que les grans maques comercial, degut a l’alteració anòmala en la jerarquia familiar, han augmentat vertiginosament els diners destinats a les campanyes infantils: “in 1983, U.S. companies spent $100 million advertising to children. In 2005, they spent $16.8 billion”. Sandel conclou assenyadament (aquest seny tant català!!!) aquest apartat afirmant que “rather than raise public funds we need to educate our children, we choose instead to sell their time and rent their minds to Burger King and Mountain Dew”. Reflexions lògiques i coherents però que, malauradament, avui estan en clara minoria. Alguna cosa falla.

Finalment, comparteixo un tema repugnant i amoral: apostar per la mort. Els orígens d’aquesta pràctica els trobem a finals del segle XVII a Anglaterra: “they placed bets on things like the chance that two English peers would be killed, the death or capture of Napoleon, the life of the queen in the months preceding the Queen’s Jubilee, and whether King George II would return alive from battle”. En l’actualitat ja no és legal apostar directament per la mort d’algú però tal pràctica segueix existent en diferents formes: en les pòlisses d’assegurances de malalts terminals o de gent gran que també està a punt de passar a millor vida. Exemple d’un anunci real: “Buy the life insurance policy of an ailing or elderly person, pay the annual premiums while the person is alive, and then collect the death benefit when he or she dies: potentially, millions (depending on the policy)”. Només li falta acabar amb alguna oferta especial com a La tienda en casa del pal 2x3: paga dues pòlisses i et regalem la tercera!!! L’inversor compra una pòlissa d’un malalt que no coneix i aquest pot rebre gratuïtament el tractament; un tractament que normalment no el curarà però sí que li alleujarà el patiment. Quan el client mori, l’inversor serà el beneficiari dels diners de la pòlissa. Quan abans es mori el client, més benefici obtindrà l’inversor. Aquesta forma d’apostar en vides de desconeguts ha esdevingut molt popular en els darrers anys; sobretot des de la crisi del 2008. Les malalties terminals i l’edat no entenen de crisi i aquest fet ha creat la nova figura del “caça-talents de la mort”: gent que té “bon ull” per saber quins malalts moriran aviat i així l’inversor podrà obtenir enormes beneficis i ells una generosa comissió. Aquesta pràctica representa una indústria de 30 bilions (sí sí, amb “B” de Barcelona!!!) de Dòlars. Mentre que el malalt es mori aviat, l’inversor i el caça talent estaran contents. Ara bé, el problema el tenim quan el malalt agonitza més del compte o, encara pitjor, es cura miraculosament!!! Per no parlar de les desastroses conseqüències que tindria per aquesta indústria un nou medicament capaç de curar càncers que en l’actualitat són sinònim d’una mort ràpida. Llavors l’inversor tindria pèrdues astronòmiques perquè hauria de seguir pagant-li anualment la pòlissa al seu client fins que aquest es mori (un cop adquirida un ja no es pot fer endarrere; aquí està la gràcia del negoci). Això ha portat a situacions on inversos truquen diàriament als seus clients per saber si encara estan vius. La finalitat del negoci segueix essent, en essència, la mateixa que la que la dels anglesos del XVII: que el client es mori. A més, en el XXI, s’hi introdueix una premissa: quan més aviat es mori, millor. Visca la mort!!!. Així doncs, aquesta indústria, que és capaç de moure 30 bilions de Dòlars, per tal de garantir la viabilitat i el futur del negoci, ¿no creieu que també podria finançar als grans laboratoris d’investigació i recerca de malalties terminals perquè aquests no assoleixin avenços significatius? 

Històries dels Països Baixos. “I van escollir la universitat...”

L’any 1556 Felip II va heretar el regnat, entre molts altres territoris, dels Països Baixos. D’acord amb la seva forma de governar, va decidir canviar el status quo del seu pare per una forma de govern més autoritària; tractant als Països Baixos com simples colònies. Com no podia no ser, aquest fet va provocar el malestar entre la població i va donar lloc a diverses revoltes contra el mal govern del monarca.

Per tal de sufocar-les, Felip II va destituir el 1566 del govern dels Països Baixos a la seva germana Margaret de Parma per un militar inflexible: el Duc d’Alba. Alba va aconseguir esclafar la revolta i va executar a tots els seus principals líders -mort el gos morta la ràbia- amb l’excepció del futur pare de la pàtria holandesa: Guillem d’Orange.

Així doncs, tot i l’existent malestar des de feina una dècada, no va ser fins el contraatac de Guillem d’Orange des del Sacre Imperi Germànic l’any 1568 quan va començar oficialment el que es coneix com la Guerra dels 80 anys (Aquí prefereixen el terme Dutch Revolt).

Tanmateix, haurem d’esperar quatre anys perquè els rebels obtinguin la seva primera victòria: el 1 d’abril de 1572 a Den Briel. El succés va provocar un efecte dominó amb la conseqüent unió de totes les principals ciutats de la província d’Holanda (menys Amsterdam) als revoltats. (Em prenc la llibertat de fer un petit incís per explicar el mal ús que es fa del terme: Holanda és una de les 17 províncies que formen els Països Baixos. Ergo, el nom oficial del país és Països Baixos; no Holanda. Seria com si a Espanya li diguéssim Madrid o a França Île-de-France).

Davant la contraofensiva, amb el suport de la capital, Alba va aplicar el principi romà del divide et impera; conquerint Harlem per dividir (físicament) el país en dues meitats. Un cop aïllats els rebels del nord, Delft -ciutat des d’on Orange dirigia la revolta- era el seu proper destí. No obstant això, abans d’arribar a la capital de la revolta, Alba havia de superar un darrer obstacle: Leiden.

Tot i el cruel setge, els rebels van resistir i combatre fermament amb valentia a l’enèmic espanyol fins que el duc d’Alba no va tenir més remei que retirant les seves tropes. Era el 3 d’octubre de 1574 i encara en l’actualitat es celebra anualment en aquesta localitat tal fita històrica amb pa, formatge i haring; els aliments que els holandesos van portar als seus famèlics compatriotes després de romandre un any assetjats.

La victòria holandesa a Leiden va significar el primer punt d’inflexió en la Guerra dels 80 anys: el Nord dels Països Baixos mai més tornaria a estar amenaçat pels espanyols, alhora que els rebels obtenien estabilitat territorial per poder portar a terme amb èxit futures ofensives. En altres paraules: Leiden va ser el Stalingrad de Felip II; l’inici del fi del regnat espanyol als Països Baixos.

Com a recompensa per l’estoica resistència, el líder Guillem d’Orange va oferir als habitants de Leiden la possibilitat d’escollir entre dues opcions: o bé la construcció d’una universitat, o bé l’exempció de pagar impostos. L’any següent s’inauguraria a Leiden la primera universitat en la història dels Països Baixos.   

Quantes ciutats en el món creieu que haguessin escollit el mateix?

El llegat hel·lenístic

Em plau compartir amb vosaltres "La Contra" d’avui.

Amb el permís de l’Amela, escombrant cap a casa, en destaco "El humanismo ha sido siempre la actitud de unos pocos resistentes contra la barbarie".

Bona lectura i petons holandesos a tothom!!!

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120517/54294388481/pedro-olalla-la-civilizacion-es-una-conquista-muy-vulnerable.html

L’Etern Retorn?

"Los jóvenes de izquierdas perdían su ilusión (...). Los ricos seguían siendo ricos y los pobres seguían siendo pobres (....). El poder de compra de los salarios disminuyó un 18 por ciento en dos años (…) con el consiguiente empobrecimiento del país; la evasión de capital se convirtió en una costumbre; la inversión y el consumo se frenaron en seco; el déficit comercial se duplicó; el coste de la vida se disparó un 15 por ciento; el déficit y la deuda pública crecían año tras año (...). El cicló bajista duro una década, durante la que no se creó ni un solo puesto de Trabajo. En aquel ambiente la paz social brilló por su ausencia”

¿¿¿Continuo??? Va, deixeu-me només una miqueta més...

“El PIB cayó en el cuarto trimestre de XXXX un 0,9 por ciento y en el primero de XXXX un 0,7 por ciento. Técnicamente, dos trimestres seguidos de crecimiento negativo y de destrucción de empleo indican recisión económica: XXXX acabo con un descenso del PIB del 0,4 por ciento y con mil empleos diarios destruidos”

Bé, tot i que la crònic catastrofista continua, crec que per avui ja n’hi ha prou. No m’allargo més i us responc a la pregunta que deveu estar formulant-vos: no, no disposo de cap màquina que em permeti burlar les lleis de la física; encara no he aprés a transgredir-les per poder viatjar en el temps.

Com heu pogut comprovar, aquests paràgrafs podrien pertànyer perfectament a un llibre escrit l’any 2020 sobre la crisis econòmica-política-social i, sobretot, de valors que vivim des de 2008. Però no, són part del llibre El Declivie de los Dioses del periodista econòmic Mario Guindal (lectura indispensable per entendre d’on venim i com s’ha pogut arribar a l’actual situació) i les XXXX fan referència als anys 1979,1980 i 1979 respectivament. Sorpresos???

En la seva Historia del segle XX, Hobsbawm -un privilegiat que ha pogut escriure gairebé en primera persona tota l’obra-, ja advertia a finals del segle passat del perill que suposa la total desconnexió entre la societat actual i el nostre passat; sobretot amb el passat més recent. Ens agradi o no, TOTS som fills de la nostra història; amb tots els beneficis i perjudicis que comporta. En conseqüència, hauria de ser condició sine qua non -sobretot amb els temps que corren- saber-la. El llibre de Guindal no fa altra cosa que ajudar-nos a conèixer-la millor alhora que reafirma a l’historiador britànic; i més en tal dia com avui.

Les proclames i ideals que envolten aquesta massa heterogènia que es classifica sota el paraigües del Moviment 15M parlen d’una situació apocalíptica sense precedents en la història de la humanitat. Doncs bé, tal i com hem pogut comprovar, no fa tants anys que Espanya passava per una situació similar. Només el temps dirà si pitjor que l’actual. Alerta, no em mal interpreteu!!! No em proposo criticar al 15M (Déu me’n salvi!!!), sinó aportar el meu gra de sorra a la construcció de ponts entre passat i present.

Des de molt abans d’embarcar-me en aquest viatge humanista que m’ha canviat la vida, per no quedar-me amb l’escumosa superficialitat de la noticia, he dedicat moltes hores a la història; sobretot a la història d’Espanya. Crec firmament que és l’única manera d’aprofundir i poder analitzar amb rigor i coherència el que està passant.

Doncs bé, no hi ha res que no em permeti afirmar amb total rotunditat que l’estat natural de la mal anomenada Espanya és la crisis; una crisis crònica immanent a la Gran Nación, com agrada dir a Gènova. Una crisis que ha acompanyat sempre les grans efímeres de la seva història: des dels Reis Catòlics a l’actualitat passant per l’Imperi on mai es ponia el sol, l’Armada Invencible o les dues repúbliques, entre d’altres. Els períodes de pau i prosperitat no són res més que meres anomalies. El parèntesi no és la crisis sinó els 15 anys de bonança econòmica on tots érem feliços jugant embriagats a fer-nos els rics. 

Lletja no: agraïda!!!

No me n’he pogut estar: em sumo a la moda dels eufemismes!!! Ja fa temps que en política s’utilitzen altres expressions i/o paraules per intentar suavitzar el que hom realment pensa: “desacceleració” o “reajustament” per no dir crisis o “tiquet moderador” per no parlar de copagament sanitari són alguns dels mils d’exemples dels darrers temps. Ara bé, quan sentia la setmana passada al ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro dir que el seu executiu havia “canviat la ponderació” (tot per no dir la frase prohibida que havien apujat l’IVA), més que un eufemisme, jo ho considero un insult a la intel·ligència. Com que no vull faltar el respecte als meus lector, em decanto per l’eufemisme: agraïda!

El passat 30 d’abril va tenir lloc el Koninginnedag: El Dia De La Reina. Que el nom no us confongui: Els Països Baixos no és pas un país monàrquic però, com a tot arreu, qualsevol excusa és bona per emborratxar-se. A més, en motiu de la festa nacional, les rígides lleis holandes es flexibilitzen; fent la vista grossa a conductes públiques inapropiades i indecoroses. Conseqüentment, el que la resta de l’any només està legalitzat de portes endins i en certs indrets, el 30 d’abril, durant unes hores, es tolera que el vici transgredeixi les fronteres privades; col·locant-se a l’esfera pública. Tota Amsterdam esdevé un mar taronja (color de la casa reial) de gent borratxa i drogada amb moltes ganes de festa –molta festa– i amb música en directe fins als racons més remots i inhòspits de la ciutat. Lluny d’haver-hi una oferta maniquea, el Koninginnedag ofereix un gran ventall de possibilitats; satisfent totes les necessitats de la diversa i complexa societat holandesa (recordar que la capital és la ciutat més multicultural del món; per davant de NY).

A més, els característics i pintorescs canals s’omplen d’embarcacions fins al punt que es fa gairebé impossible distingir entre el sòl de les naus i l’aigua putrefacta de la capital. És precisament allà on trobem l’epicentre de la festa: com les carrosses que desfilen pels carrers durant les inacabables rues de carnaval, a Amsterdam són les embarcacions les encarregades de captar l’atenció dels vianants i turistes. Aquests darreres (em poso com a exemple), observen atònits el desgavell caòtic i dissonant que contrasta amb la pau i harmonia que regnen els altres 364 dies de l’any (enguany 365).

El temps va passant i la cervesa va fent el seu efecte. Som quatre nois situats davant de la Casa d’Anna Frank participant en la festa nacional. Tanmateix, hi ha un del grup que no en té prou en restar en la vita contemplativa veient passar les barques per davant nostre i vol sumar-se a la desfilada: participar en la vita activa (ho sé, he llegit massa Arendt els darrers dies i Barber tampoc ajuda a treure’m del cap aquests conceptes clàssics... pedantisme humanista, disculpeu...).

Així doncs, el molt tarat, com si estigués posseït per la valentia de Guillem d’Orange (el primer gran líder de la revolta holandesa iniciada el 1568 contra el mal govern de Felip II alhora que primer membre de l’actual dinastia), ens comença a manar pressa per anar a un pont per saltar a la primera gran embarcació que es trobi. Unes hores abans aquest noi (de fet, a dia d’avui encara no sé ni com es diu) era per a mi era un total desconegut i no puc afirmar que les dues hores que fa que el conec hagin ajudat massa a l’hora d’establir lligams d’amistat. Tanmateix, la falta de lucidesa provocada per la gran inserció alcohol matiner provoca que a la meva ment li sembli una idea del tot apropiada. Decidim acompanyar-lo bastant escèptics, això sí. No obstant això, fidel a la seva paraula, puja al pont i salta sobre el primer vaixell.

En aquest moment, el món que fins al moment estava difuminat pels afectes de l’alcohol es torna, de sobte, ben clar: ¡¡¡un tarat begut que gairebé no conec de res però que és part del meu grup acaba de saltar des d’un pont a un vaixell desconegut en marxa!!! La nau passa per sota del pont i no podem veure la rebuda que ha tingut. Serà un ambient hostil??? L’estaran sodomitzant com a càstig per la temeritat??? Haurem de rescatar-lo??? O, en cas de revolta, millor fem la vista grossa???

Per la nostre sorpresa, ens comunica que els tripulants de l’embarcació els hi plau la seva presencia i ens conviden gratament a sumar-nos-hi. No ens ho pensem dues vegades (de fet, si ho haguéssim fet crec que no haguéssim saltat): anem corrents cap al següent pont per emular la gesta del col·lega. A l’abordatge!!!

La veritat és que té molt de morbo saltar des d’un pont a un vaixell en marxa. No vaig pas tacar els calçotets ni se’m va posar “morcillona” però és una cosa que havia vist fer tants cops a les pel·lícules i mai, fins al moment, havia tingut l’oportunitat de fer-la. Sóc l’últim en saltar i en el moment de posar els peus a bord apareix rodolant una cervesa. Quixotesc. Els membres de l’embarcació són una família (pare, mare i algun més; no pregunteu massa jejej!) amb la seva filla i tres amigues més. Una per barba. Tants caps tants barrets.

Ara bé, no enganyaré al lector; deixo la rebuda amb belles femelles en llocs desconeguts únicament per a en James Bond. Ni les grans quantitats d’alcohol ingerides des de bon matí em fan veure aquells quatre monstres sexualment atractius; una prova irrefutable de la inexistència de Déu: si realment existís no permetria de cap manera aquesta degeneració de l’especia humana. -Potser si entre les quatre en fes una, penso en veu baixa. Però no, ni així...

Tanmateix, en la mesura que puc, reflexiono: realment importa??? No (torna la lucidesa!), clar que no. No, no i mil vegades no. No en tinc cap mena de dubte que si fossin guapes, en el millor dels casos, ens haguessin tirant a l’instant i a cops de pal per la borda. Però no ho van fer; ans el contrari!!! Ens van rebre amb els braços oberts (bé, i també amb les cames però aquest no és un relat sobre la zoofília!!!) i ens van oferir cervesa, vi, cava, porros, menjar i l’alegria i l’honor de poder navegar amb elles pels canals; unint-nos a l’estol de naus taronges que fa només uns instants envejàvem des de terra ferma. I tot això per poder gaudir de la companyia de quatre mascles virils! ¿¿¿Què més es pot demanar??? Lletges no: agraïdes; molt agraïdes!!!