Barcelona,
març de 2011. 10 segons després de saber que m’havien concedit la primera opció
de l’Erasmus.
“¡¡¡Joder
Ignasi, se t’ha sentit des de fora la classe!!! Aquestes són es paraules que em
va dirigir el futur doctor (i catedràtic) Melgar 10 segons després de saber que
m’havien concedit l’Erasmus a la capital del país que va compartir durant més d’un
segle (1516-1648) amb Catalunya la dinastia dels Habsburg.
Anem 10
segons endarrere. Una barreja d’emoció, nervis i –sobretot– passió havien
monopolitzat els meus sentiments els dies previs de saber la noticia. La classe
de Llengua Francesa per a les Humanitats havia finalitzat i m’acabaven de
comunicar que ja es podia consultar on-line l’assignació de les places a l’estranger.
Després de passar-me 5 minuts cercant per un mar de números (DNI, NIA, U... tot
el que sigui menys posar el nom, tal i com feien a Auschwitz; no fos cas que
ens humanitzessin massa!!!) des del meu portàtil, finalment, vaig topar amb el
41080485C; destí Amsterdam. ¡¡¡Amsterdam!!! ¡¡¡Porros i putes!!! Aquesta va ser
la meva eufòrica –alhora que impulsiva– reacció.
Apel·lo al mea cupla: degut a la manca d’estoïcisme
per l’ocasió, en saber la noticia, el meu organisme va canalitzar incontroladament tota la
tensió acumulada els darrers dies sota el clam de “¡¡¡porros i putes!!!”
porros i putes, porros i putes, porros i putes... (amb gesticulació Jackobson,
que siempre fa més gràcia ;)). Però, siguem
sincers: no és això el primer que a hom li ve al cap quan pensa en Amsterdam?
Sí, bé, algú dirà homosexualitat i en alguns casos eutanàsia però les opcions
culturals –Rembrandt, Van Gogh, Spinoza, Erasmo o Guillem d’Orange entre
d’altres– no ocupen llocs preferents; grosso
modo, evidentment.
Fruit de l’emoció,
el clam “porros i putes” va sortir de la meva gola conquerint tot el volum de l’aula
i part del passadís. Tot i no penedir-me’n, en l’actualitat desitjaria que
hagués estat una mica més discret: si en Lluís el va sentir des de fora la
classe, de ben segur que tots els altres alumnes –incloent-hi l’Hélène, la
professora– també se’n van assabentar. Tanmateix, lluny d’importar-me, me la
porta fluixa; que cullons!!! Que tothom sàpiga en què ens gastem els fons
europeus els espanyols!!! Que els del nord treballin per seguir pagant les bacanals
del sud!!! Espanya ha rebut de Carolíngia l’equivalent a 3 Plans Marshall –conegut
com la major operació de solidaritat de
la historia (els que hi estigueu interessats podeu escriure-ho al Google)– i, lluny
d’invertir-los en créixer sòlidament com a país, l’irracional centralisme mesetari (però que dóna molts vots als
partits estatals) ha portat el país al col·lapse; intervingut directament pel Directori Europeu (sí, d’acord, no al nivell de Grècia, Irlanda i Portugal però
no en tingueu cap dubte que la política espanyola –ja des de la darrera etapa
ZP– es fa mirant cap a Berlin; menyspreant als ciutadans de les Espanyes). Llarga
vida al país de pandereta!!! Visca la
“fiesta”, la “siesta”, el “vino tinto”, les “tapas” i la “paela”. I Love Spain!!!
Orgullós de sumar-me al malbaratament espanyol!!! Porros i putes a càrrec d’Europa!!!!
Que no falti de res!!!
“Porros i
putes que paga Berlin”, hagués tingut d’afegir.
Continuarà...
