lunes, 23 de abril de 2012

Erasmus. Part 1. El dia que vaig saber que me n’anava d’Erasmus.


Barcelona, març de 2011. 10 segons després de saber que m’havien concedit la primera opció de l’Erasmus.

“¡¡¡Joder Ignasi, se t’ha sentit des de fora la classe!!! Aquestes són es paraules que em va dirigir el futur doctor (i catedràtic) Melgar 10 segons després de saber que m’havien concedit l’Erasmus a la capital del país que va compartir durant més d’un segle (1516-1648) amb Catalunya la dinastia dels Habsburg.

Anem 10 segons endarrere. Una barreja d’emoció, nervis i –sobretot– passió havien monopolitzat els meus sentiments els dies previs de saber la noticia. La classe de Llengua Francesa per a les Humanitats havia finalitzat i m’acabaven de comunicar que ja es podia consultar on-line l’assignació de les places a l’estranger. Després de passar-me 5 minuts cercant per un mar de números (DNI, NIA, U... tot el que sigui menys posar el nom, tal i com feien a Auschwitz; no fos cas que ens humanitzessin massa!!!) des del meu portàtil, finalment, vaig topar amb el 41080485C; destí Amsterdam. ¡¡¡Amsterdam!!! ¡¡¡Porros i putes!!! Aquesta va ser la meva eufòrica –alhora que impulsiva– reacció.

Apel·lo al mea cupla: degut a la manca d’estoïcisme per l’ocasió, en saber la noticia, el meu organisme va canalitzar incontroladament tota la tensió acumulada els darrers dies sota el clam de “¡¡¡porros i putes!!!” porros i putes, porros i putes, porros i putes... (amb gesticulació Jackobson, que siempre fa més gràcia ;)). Però, siguem sincers: no és això el primer que a hom li ve al cap quan pensa en Amsterdam? Sí, bé, algú dirà homosexualitat i en alguns casos eutanàsia però les opcions culturals –Rembrandt, Van Gogh, Spinoza, Erasmo o Guillem d’Orange entre d’altres– no ocupen llocs preferents; grosso modo, evidentment.

Fruit de l’emoció, el clam “porros i putes” va sortir de la meva gola conquerint tot el volum de l’aula i part del passadís. Tot i no penedir-me’n, en l’actualitat desitjaria que hagués estat una mica més discret: si en Lluís el va sentir des de fora la classe, de ben segur que tots els altres alumnes –incloent-hi l’Hélène, la professora– també se’n van assabentar. Tanmateix, lluny d’importar-me, me la porta fluixa; que cullons!!! Que tothom sàpiga en què ens gastem els fons europeus els espanyols!!! Que els del nord treballin per seguir pagant les bacanals del sud!!! Espanya ha rebut de Carolíngia l’equivalent a 3 Plans Marshall –conegut com la major operació de solidaritat de la historia (els que hi estigueu interessats podeu escriure-ho al Google)– i, lluny d’invertir-los en créixer sòlidament com a país, l’irracional centralisme mesetari (però que dóna molts vots als partits estatals) ha portat el país al col·lapse; intervingut directament pel Directori Europeu (sí, d’acord, no al nivell de Grècia, Irlanda i Portugal però no en tingueu cap dubte que la política espanyola –ja des de la darrera etapa ZP– es fa mirant cap a Berlin; menyspreant als ciutadans de les Espanyes). Llarga vida al país de pandereta!!! Visca la “fiesta”, la “siesta”, el “vino tinto”, les “tapas” i la “paela”. I Love Spain!!! Orgullós de sumar-me al malbaratament espanyol!!! Porros i putes a càrrec d’Europa!!!! Que no falti de res!!!

“Porros i putes que paga Berlin”, hagués tingut d’afegir.



Continuarà...

sábado, 14 de abril de 2012

“La libertad no hace felices a los hombres, los hace sencillamente hombres”. Manuel Azaña

(Aprofito l’avinentesa per homenatjar la República!!! Ja queda menys per la tercera!!!)

The ship of dreams


Tal dia com avui de 1912 un iceberg va alterar el viatge del transatlàntic més gran, luxós i potent que la humanitat havia construït fins al moment; tot un símbol del poder imperial britànic. Assedegats de poder, els britànics no en tenien suficient amb que aquest colós d’acer creués l’Atlàntic sinó que, a més a més, pretenien escurçar el trajecte entre la Gran Bretanya i els Estats Units d’Amèrica. Tanmateix, com bé sabem, al vaixell que ni Déu podia enfonsar li esperava un destí ben diferent: s’enfonsaria dues hores més tard de l’impacte; morint dues terceres parts dels més de 2.200 passatgers que duia a bord. Tal tragèdia és la perfecta metàfora del que li augurava a l’imperi britànic: la pèrdua de la seva hegemonia mundial en benefici dels EUA que, si bé es va consolidar després de la Segona Guerra Mundial, en els anys previs de la Gran Guerra ja hi havia més que símptomes evidents de decadència.

Són molts els actes de commemoració que s’estan duent a terme aquests dies en motiu del centenari del Ship of dreams i he volgut retre-li el meu homenatge particular anant a veure la versió 3D del film de James Cameron de 1997. Sí, ho sé, l’argument és pèssim i predictible i el lector pot considerar que la història del Titanic estigui sobrevalorada i sobredimensionada (en molts aspectes us dono la raó) però, centrant-nos en el film per se (campaneta 1!!!), vull recordar que juntament amb Ben-Hur comparteix l’honor d’ostentar onze estatuetes daurades.

Per tant, no és cap pèrdua de temps anar-la a veure; ans el contrari. És una delícia reviure durant tres hores aquest viatge èpic gràcies a la màgia del cinema i, sobretot, gràcies a l’enginy i l’avantguarda del seu director; un Cameron que de ben segur la història el situarà a l’Olymp del cinema. Així doncs, és una condició sine qua non (campaneta 2!!!) per a tothom que la vagi a veure deixar de banda els prejudicis per poder gaudir de tota la màgia d’aquesta joia de setè art; quedant-se extasiant com la Santa Teresa de Bernini (campaneta 3!!!).

Mitjana pedantismes: 1 per paràgraf