Bé, per ser sincer, el títol hauria de ser “Tal
dia com el passat 7 d’agost de 1962”, dia en que tenia pensat publicar el present
article. Espero que el lector sàpiga perdonar-me la manipulació històrica i l’absència
d’articles durant les meves vacances. L’estiu es va acabant i tot torna,
lentament, a la normalitat. A partir d’ara, prometo escriure amb més
regularitat.
In
Cold Blood, la primera “non-ficion novel” de la història
publicada l’any 1965 per l’escriptor nord-americà Truman Capote, va ser majorment
escrita durant els tres estius (1960-62) que l’artista va passar a la vila de
Palamós. Són pocs els que a dia d’avui recorden la figura extravagant (i més en
l’Espanya de l’època) del geni nord-americà. Una placa commemorativa amb la
frase més cèlebre de l’autor —sóc alcohòlic,
sóc drogoaddicte, sóc homosexual, sóc un geni— en la casa on Capote passà
els dos primers estius és l’únic homenatge que el municipi baix empordanès li
ha retret en 50 anys.
Com bé descriu Marius Carol a L’home dels pijames de seda —novel·la
basada en els tres estius que Capote romangué a Palamós—, res com els Martinis
per escriure al dictat de la seva imaginació. Per això Truman Capote
havia comprat dues ampolles de ginebre, una de vermut sec i una llauna d'olives
farcides a la pastisseria Samsó del carrer major de Palamós. Després va
travessar el carrer i va entrar a la llibreria Margarita Vidal, on The Herald Tribune encara no havia
arribat tot i que ja era migdia. Va donar una ullada a la premsa apilada per
capçaleres de l'entrada de l'establiment i una noticia el va trasbalsar:
Marilyn Monroe havia aparegut morta la seva residencia de Berntwood, a Los Angeles,
a causa d'una sobredosi de somnífers. Allò li va accelerar el cor com si li anés
a esclatar el pit. Va pagar amb mans tremoloses les dues pessetes que valia La Vanguardia, diari que coneixia per
haver-lo fullejat alguna vegada durant les seves curtes estades a l'hotel Trias,
malgrat el seu precari castellà, i va buscar l’ampliació de la noticia. A la
plana 13 de l’exemplar del 7 d’agost de 1962 va veure la fotografia de la seva
amiga en un descans del rodatge de la seva darrera pel·lícula, Vides rebels. Al costat, unes curtes
notes d’agència explicaven que havia estat trobada morta al seu llit per la
majordoma, que havia trucat a dos metges particulars, un dels quals en va
certificar la defunció.
Amb la precoç mort de Marilyn a l’edat de 36
anys es posava punt i final a una època, un període marcat pel poder gairebé il·limitat
de les estrelles de Hollywood. Les següents generacions d’actors, tot i gaudir ininterrompudament
fins a l’actualitat d’una inqüestionable fama internacional, queden anys llum del prestigi que tingueren figures
com Ava Gardner, Humphrey Bogard, Frank Sinatra, Katherine Hepburn o Elisabeth
Taylor per posar altres exemples.
Tanmateix, la prematura mort de Marilyn (com
totes les morts d’artistes joves) no ha fet altra cosa que contribuir en la creació del seu mite. Marilyn no
serà mai vella, arrugada i amb mirada de mala puta, ans el contrari: Marilyn serà
per sempre la figura angelical, simpàtica, juganera, seductora, elegant i —sobretot—
sexy de pel·lícules com Some like it hot,
Gentlemen prefer blondes, How to marry a millionaire o The seven year itch. No importa el pas del temps ni els valors de les
societats futures, els atributs de Marilyn són atemporals, immanents a la seva personalitat. Marilyn Monroe
és, ha estat i serà única.
