Crònica de la Marató + Com ens veuen des de 1500km: Els toros des de la barrera (IV i III respectivament)

Per sobre de tot, aquest blog és un espai d’experimentació; un mitjà on seguir el principi socràtic de coneix-te a tu mateix. Mentre els musulmans segueixen els seus dogmes a les mesquites, els jueus a les sinagogues i els cristians a les esglésies, jo utilitzo aquest web com a santuari. En aquesta direcció, he decidit fusionar el darrer article de la saga “Crònica de la Marató” amb el tercer de “Com ens veuen des de 1500km”. A veure com anirà.

     Malauradament s’han complert els pitjors pronòstics: l’entrada a l’Olymp dels atletes haurà d’esperar. No obstant la mala fortuna, crec que puc estar content. Bé és cert que m’ha putejat moltíssim perdre’m aquest fita tan esperada però, dins del que la lesió hauria pogut haver estat, em puc considerar afortunat. Quan em vaig passar tres dies coixejant després de petar-me el genoll, molt em temia el pitjor: menisc o lligament (ergo passar pel quiròfan). Però no, al final ha resultat ser “només” una tendinitis aguda causada pel sobre-entrenament que requereix tal cursa.

     Tot i haver pagat catalanament els 60€ d’inscripció, no he volgut ni la medalla ni la samarreta; no puc ser digne de tals distintius sense haver finalitzat els 42.195m. Per tant, m’he hagut de resignar a veure la cursa des de l’altre costat de les tanques.

     En l’avituallament del quilòmetre 32, un voluntari holandès d’uns 60 anys que oferia esponges als atletes, se’ns ha posat a parlar; suposo que per trencar la monotonia. Quan li hem dit que érem de Barcelona l’home ha esclatat d’alegria: “Oh yes! I love Barcelona (...), great city (...) !!!”. Evidentment, no hem pogut fer altra cosa que donar-li la raó en tot el que deia. Després d’enaltir la capital catalana durant més d’un minut, sense haver-li suggerit el tema, l’home ens ha dit que a veure si d’aquí dos anys ja som independents. Que Déu l'escolti.

Com ens veuen des de 1500km: Per fi, ja podem passar pàgina! (II)

L’any 1994 el periodista Carles Puigdemont va publicar el llibre Cata... què?. Puigdemont, independentista de soca-rel, mai no ha amagat les seves profundes conviccions nacionals; àdhuc quan afirmar que eres independentista -amb paraules del portaveu del Govern Francesc Homs- “era sinònim de Talibà”.

     El títol del llibre fa referència a la resposta que l’autor rebia quan li deia a una persona no-espanyola la seva nacionalitat. “Cata... what?”, li responien amb estupefacció els seus entrevistadors. En major o menor mesura, tots els catalans que fora de l’Estat no ens hem resignat mai a ser tractats com a mers espanyols, hem obtingut respostes similars.

     Després de la marxa independentista dels 10mil a Brussel·les el 7 de març de 2009,  conversant amb en Carles, vaig fer referència al títol del seu llibre: “Carles, han passat 15 anys i seguim igual”...

     Fins la passada Diada, seguia tenint la mateixa sensació. Ara bé, d’ençà, noto com tot ha canviat a una velocitat vertiginosa: de l’oblit mundial hem passat, en qüestió d’hores, a la internacionalització de la causa. Per fi, ja podem passar pàgina!

     Viatges a banda, fora de Catalunya, he viscut a Dublín, París i Atenes. En l’actualitat, des del passat Dia de Reis, dins del marc europeu del programa Erasmus, resideixo a la capital dels Països Baixos. Tot i que, per ser plenament sincer amb el lector, el grau de coneixement de Catalunya varia en funció de l’entorn (evidentment, molta més gent sap del conflicte dins l’àmbit universitari-internacional-multiculti-xaxipiruli-2.0 que no pas quan feia de cambrer a Irlanda l’any 2006), fins fa poc més d’un mes, el coneixement de la reivindicació catalana estava lluny de ser majoritària entre la gent de la resta del món.

     Són precisament aquests contactes -aquests intercanvis viscuts en primera persona amb gent d’arreu del món- l’eix vertebrador dels propers articles de la saga. Tot ha canviat: el món ens veu diferent i ens observa. Si pretenem arribar a Itaca, més ens val ser-ne plenament conscients.

 

Com ens veuen des de 1500km: Presentació (I).

Sou molts els que des de l’inici del blog m’heu demanat notícies fresques holandeses. Sense crear un precedent, i encoratjat per la causa nacional, sucumbeixo a les vostres peticions. El canvi que viu el nostre estimat país és de tal transcendència que he decidit contribuir a la internacionalització de la causa oferint el punt de vista de la gent que viu a 1500km (un petit incís: que viu a 1500km no és necessàriament sinònim d’holandès, sinó que inclou gent d’arreu del món; àdhuc catalans).

Per tant, em plau compartir amb vosaltres aquest nou espai on cediré el protagonisme als meus entrevistats. Sense cap mena de dubte serà la part més dura, no sé pas si el meu ego podrà suportar-ho: ¡¡¡oh Déu meu, deixaré de ser el centre d’atenció!!!

Tot sigui pel país!

Crònica de la Marató (III): Alea jacta est

Quan els músculs de les cames et castiguen pel sobreesforç a que els estàs sometent enviant constants senyals de patiment i dolor al teu cervell, amb un adequat exercici mental, pots aconseguir ignorar-les; encara que sigui intermitentment. Ara bé, quan es tracta d’una lesió, la cosa canvia radicalment: el poder mental ja ne és no de bon tros suficient, esdevenint tan insofrible el dolor que, literalment, no et permet fer més de dues passes seguides sense caure a terra.

Les lesions són per definició sempre una gran putada. Tot i aquesta redundància, quan aquestes apareixen a dues setmanes de la gran fita després de portar mesos entrenant estoicament, són molt més que això: tenen un efecte depressiu.

Però bé, lamentar-se no serveix per res i, com sempre en la vida, ara toca mirar endavant. Tal i com ja vaig comentar en el primer article d’aquesta saga, el que ningú em podrà treure mai són les experiències viscudes durant aquests mesos. A dia d’avui tot el que havia d’entrenar ja ho he fet i, conseqüentment, ja no puc fer altra cosa que esperar. Esperar a curar-me abans del dia 21. Alea jacta est. 

Crònica de la Marató (II): Una mica d’història.

Tot i la nova moda d’ultres i travessies de varis dies, no hi ha cap mena de dubte que la Marató ha estat des de sempre la cursa de llarga distància per antonomàsia. Endemés, el seu origen llegendari no fa altra cosa que enaltir el seu caràcter èpic.

Diu la mitologia que el soldat grec Fidipides va morir de fatiga després d’haver corregut l’any 490 aC. els 42 quilòmetres que separen les ciutats greges de Marató i Atenes per anunciar la victòria contra els perses. Per retre homenatge al soldat caigut, es va crear una prova de llarga distància emulant i en honor a la seva gesta.

El 1896 es va decidir incloure novament la mil·lenària cursa com a disciplina olímpica, coincidint amb les olimpíades d’Atenes. Tanmateix, no va ser fins als primers Jocs Olímpics de Londres l’any 1908 quan es va establir la distància definitiva de la carrera en 42,195km.

D’ençà, i en especial en els darrers anys, han estat moltes les persones quan han retret homenatge al soldat caigut corrent en diferents llocs del món els quilòmetres que separen les dues ciutats gregues. El proper 21 d’octubre faré l’examen d’admissió en aquest club selecte amb la intenció d’aprovar-lo però, això sí, intentant no morir un cop assolida la línia d’arribada. Ara bé, davant la certesa que tots morirem, què millor que morir complint un somni? Dulce et decorum est pro somnium mori.