No em sento
pas narcisista per dir-ho. M’estimo. Bé, com tothom, he tingut èpoques d’excessos caracteritzades per la inserció de grans quantitats d’alcohol i tabac. Això no
obstant, sempre, en major o menor mesura, he practicat esport i, a més a més, no
m’he drogat mai.
A dia d’avui,
puc afirmar orgullosament que m’estimo molt. Em mimo i em cuido diàriament no
només perquè, de moment, visqui (o millor dit, sobrevisqui -tinguem la mare contenta!-) del meu físic o
perquè estiguem en l’època més superficial que la humanitat hagi conegut on una
persona bella gaudeix d’un cert avantatge en molts àmbits de la vida, sinó
perquè cuidar-me em fa estar millor amb mi mateix; tant exteriorment com
interiorment. Amb aquesta finalitat, segueixo unes pautes alimentàries variades
i saludables, he deixat el tabac, practico esport regularment, bec amb
moderació i cultivo i exercito la ment. (I aquí a Amsterdam he canviat la moto
cani per la bici progre!!!! Què més es pot demanar??? jejeje!!!).
Ara bé, com
tot en la vida, hi ha excepcions. Aprecio la meva integritat física i no
m’agradaria perdre facultats i/o extremitats. Tanmateix, hi ha moments en que
l’adrenalina que el meu cos desprèn al traspassar les línies vermells em
provoca una sensació inigualable. En el cas que avui ens ocupa, us parlo de la
pràctica del snowboard fóra pistes.
No es pot
explicar amb paraules la sensació que hom experimenta. Només dir que baixar 100
metres per neu verge justifiquen les mínimes de -20º, cada un dels 1500km
recorreguts, cada euro invertit en material, apartament, menjar, gasolina,
peatges, forfaits... Justifiquen tot això i molt més!!!! No serveix de res
perdre el temps intentat explicar això a una persona que sigui incapaç
d’experimentar per se tal sensació;
seria com si algú em volgués justificar que una entrada a la final de la Champions
val més de 3000€ o que per estar a primera fila d’un concert de la Shakira val la
pena dormir al carrer durant 3 dies. Només afegir que la sensació que provoca ser
el primer i obrir camí per aquestes muntanyes amb 4 metres de neu és un dels
motius pels quals la vida mereix ser viscuda.
No obstant la
sensació única, la pràctica fóra pista també té els seus riscs. Però, si no els
tingues, no seria el mateix. Cada any hom sent noticies de gent que ha mort per
passar per on no devia. Lluny d’atemorir-me aquestes desgràcies, tot i
conscienciar-me encara més del risc, em motiven alhora que em provoquen encara
més excitació al saber del perill que suposa aquesta pràctica; saber que
cada gir pot ser l’últim. No és pas que vulgui portar les coses sempre al
màxim, evidentment tinc límits, però, degut al plaer obtingut, és un risc que
val la pena córrer. Joder si val la pena!!! ¿¿¿Que no corren riscos -a ulls de
molts innecessaris- els pilots de motos, els periodistes de guerra, els
militars, etc??? Tothom té les seves maneres de traspassar les línies vermelles
per sentir-se viu i una de les meves és l’esquí fóra pista.
Ara bé, fins
fa dues setmanes, quan sentia la mort d’un dels meus compatriotes, tot i la
pena que m’ocasionava, no hi mostrava massa importància perquè un sempre
tendeix, de forma involuntària, a ser egocèntric dient “això a MI no em
passarà mai perquè JO sé per on haig de passar”. Tal era així fins fa dues
setmanes.
Aristòtil, el
gran regulador de tots els temps, va deixar constància en el seu escrit sobre
la tragèdia que els seus protagonistes han de ser nobles. El Teatre Clàssic
francès del XVII també en va prendre nota. Refresquem una miqueta la memòria: el motiu d’aquesta noblesa és degut a que les tragèdies tenien
una finalitat moral. Conseqüentment, si les desgràcies podien passar a un
noble, podien passar a qualsevol.
És aquesta regla
la que m’ha fet replantejar la pràctica del snowboard fóra pista, ja que fa
dues setmanes una allau va sepultar al príncep dels Països Baixos provocant-li lesions
medul·lars irreversibles que, el més probable, és que el deixin en un estat
crònic de “mort cerebral”. Precisament per aquest fet fa dues setmanes que em
pregunto: si una allau pot matar a un príncep -el representant de Déu a la terra- perquè no em pot matar a mi?
