Crònica de la Marató + Com ens veuen des de 1500km: Els toros des de la barrera (IV i III respectivament)

Per sobre de tot, aquest blog és un espai d’experimentació; un mitjà on seguir el principi socràtic de coneix-te a tu mateix. Mentre els musulmans segueixen els seus dogmes a les mesquites, els jueus a les sinagogues i els cristians a les esglésies, jo utilitzo aquest web com a santuari. En aquesta direcció, he decidit fusionar el darrer article de la saga “Crònica de la Marató” amb el tercer de “Com ens veuen des de 1500km”. A veure com anirà.

     Malauradament s’han complert els pitjors pronòstics: l’entrada a l’Olymp dels atletes haurà d’esperar. No obstant la mala fortuna, crec que puc estar content. Bé és cert que m’ha putejat moltíssim perdre’m aquest fita tan esperada però, dins del que la lesió hauria pogut haver estat, em puc considerar afortunat. Quan em vaig passar tres dies coixejant després de petar-me el genoll, molt em temia el pitjor: menisc o lligament (ergo passar pel quiròfan). Però no, al final ha resultat ser “només” una tendinitis aguda causada pel sobre-entrenament que requereix tal cursa.

     Tot i haver pagat catalanament els 60€ d’inscripció, no he volgut ni la medalla ni la samarreta; no puc ser digne de tals distintius sense haver finalitzat els 42.195m. Per tant, m’he hagut de resignar a veure la cursa des de l’altre costat de les tanques.

     En l’avituallament del quilòmetre 32, un voluntari holandès d’uns 60 anys que oferia esponges als atletes, se’ns ha posat a parlar; suposo que per trencar la monotonia. Quan li hem dit que érem de Barcelona l’home ha esclatat d’alegria: “Oh yes! I love Barcelona (...), great city (...) !!!”. Evidentment, no hem pogut fer altra cosa que donar-li la raó en tot el que deia. Després d’enaltir la capital catalana durant més d’un minut, sense haver-li suggerit el tema, l’home ens ha dit que a veure si d’aquí dos anys ja som independents. Que Déu l'escolti.