What money can't buy

Michael Sandel és un dels filòsofs polítics nord-americans més destacats del moment. Professor de Harvad, va saltar a la fama el 2009 pel bestseller Justice: What is the right thing to do?; basat en el curs eminentment socràtic que imparteix des de fa 20 anys. Encara no he tingut l’oportunitat de llegir el llibre però, d’entrada, el títol em suscita la següent pregunta: només hi ha una right thing to do? No poden haver-hi varies rights things to do? És Sandel posseïdor de la veritat ètica absoluta??? Són preguntes que tindré en compte a l’hora d’afrontar la lectura.

Enguany, Sandel ha publicat What money can’t buy; el llibre que acabo de llegir. El títol també és provocador: en el món materialista i arribista que vivim, on el llibre ofereix exemples esgarrifosos que fa que hom reflexioni sobre si l’entrada al nou segle no ha extingit la moral, hi ha coses que els diners realment no puguin comprar?  A més a més, hi ha un llei única i universal aplicable a tothom sobre what money can’t by? Us convido a esbrinar-ho per vosaltres mateixos.

Presentat l’autor i la seva obra, em plau compartir els aspectes, sempre des del meu modest punt de vista, més curiosos i/o significatius (que no vol dir més importants; a vegades el més important és directament proporcional al més avorrit) del seu darrer llibre.

En primer lloc, m’ha cridat l’atenció el que molta gent està disposada a fer per diners. I no em refereixo, per posar algun exemple, per alimentar a una famèlica família o per finançar una operació de vida o mort d’un fill. No, parlo de fer coses només a canvi de bens i plaers materials; com poden ser l’adquisició d’un cotxe, fer un viatge, una TV de plasma... l’Exemple clàssic seria l’etern debat sobre la prostitució. Sandel reflexiona que “everything is for sale but what exactly is objectionable about it???” En primer lloc, hi ha l’objecció de la “coerció i injustícia” i, en segon lloc, la de la “corrupció i degradació”. En aquest exemple, dono per suposat que tothom s’oposa a la primera; la que suposaria l’esclavisme sexual (“coerció i injustícia”). Ara bé, què passa quan és lliure???? Quan la dona que l’exerceix no ho fa forçadament sinó que ven lliurement el seu cos per tenir una vida més còmode -per anar amb una bossa de mà Louis Vuitton en comptes d’una del Zara, per posseir un pis més gran amb un cotxe nou al garatge a Sarrià en lloc d’un pis ZP sense pàrquing a Sant Martí, per uns pits de la Clínica Planas en comptes d’uns de Corporación Dermoestética...- o, simplement, perquè li agrada. És llavors objectable la prostitució amb termes de “corrupció i degradació”??? Un altre exemple, en aquest cas humorístic (però no per això menys complex), és el tatuatge: “Rent out space on your forehead (or elsewhere on your body) to display commercial advertising: $777. Air New Zeland hired thirty people to shave their heads and wear temporary tattoos with the slogan “Need a change?” Head down to New Zeland”. No puc evitar riure cada cop que intento visualitzar un estol de 30 calbs per l’aeroport; Quixotesc. Es pot objectar com a corrupte i degradant???

L’obra també reflexiona sobre l’alteració que pot suposar en la vida quotidiana la irrupció de lleis de mercat; com afecten el “civil duty”. Una escola israeliana acabava les classes a les 5 de la tarda. Grosso modo, tots els pares, guiats pel seu deure cívic, anaven a buscar puntualment als seus fills. Ara bé, sempre hi ha l’excepció que confirma la norma. Resulta que un petit nombre de pares arribaven sistemàticament sense excusa versemblant tard a l’hora de recollir als seus fills; perjudicant als mestres de l’escola. Amb la finalitat de corregir la conducta, l’escola va decidir sancionar econòmicament a les famílies que arribessin tard. En altres paraules: s’introduïen lleis de mercat (multes) en l’esfera privada per tal de corregir el deure cívic dels pares; un deure exclòs de l’òrbita dels mercats. Podeu intuir quin va ser el resultat??? Doncs bé, la irrupció de lleis de mercat en l’àmbit privat, lluny de minvar la impuntualitat dels pares, va tenir l’efecte contrari: la va augmentar!!! Els pares van percebre la multa  no com un correctiu sinó com una taxa per arribar tard: van percebre que ja no tenen el deure cívic d’arribar a l’hora perquè mitjançant el pagament de la multa donaven més que per coberts els inconvenients que la seva impuntualitat hagués pogut ocasionar; alterant d’aquesta manera les regles del joc.  

Un altre aspecte és el poder de decisió que estan obtenint en els darrers anys els nens; un poder molt perillós. Com que en aquesta societat postmoderna els pares cada vegada passen menys temps amb els seus fills, supleixen aquest buit amb un materialisme desmesurat; obeint cegament als desitjos de compra dels petits, com si els objectes suplissin la seva absència. Tant és així que les grans maques comercial, degut a l’alteració anòmala en la jerarquia familiar, han augmentat vertiginosament els diners destinats a les campanyes infantils: “in 1983, U.S. companies spent $100 million advertising to children. In 2005, they spent $16.8 billion”. Sandel conclou assenyadament (aquest seny tant català!!!) aquest apartat afirmant que “rather than raise public funds we need to educate our children, we choose instead to sell their time and rent their minds to Burger King and Mountain Dew”. Reflexions lògiques i coherents però que, malauradament, avui estan en clara minoria. Alguna cosa falla.

Finalment, comparteixo un tema repugnant i amoral: apostar per la mort. Els orígens d’aquesta pràctica els trobem a finals del segle XVII a Anglaterra: “they placed bets on things like the chance that two English peers would be killed, the death or capture of Napoleon, the life of the queen in the months preceding the Queen’s Jubilee, and whether King George II would return alive from battle”. En l’actualitat ja no és legal apostar directament per la mort d’algú però tal pràctica segueix existent en diferents formes: en les pòlisses d’assegurances de malalts terminals o de gent gran que també està a punt de passar a millor vida. Exemple d’un anunci real: “Buy the life insurance policy of an ailing or elderly person, pay the annual premiums while the person is alive, and then collect the death benefit when he or she dies: potentially, millions (depending on the policy)”. Només li falta acabar amb alguna oferta especial com a La tienda en casa del pal 2x3: paga dues pòlisses i et regalem la tercera!!! L’inversor compra una pòlissa d’un malalt que no coneix i aquest pot rebre gratuïtament el tractament; un tractament que normalment no el curarà però sí que li alleujarà el patiment. Quan el client mori, l’inversor serà el beneficiari dels diners de la pòlissa. Quan abans es mori el client, més benefici obtindrà l’inversor. Aquesta forma d’apostar en vides de desconeguts ha esdevingut molt popular en els darrers anys; sobretot des de la crisi del 2008. Les malalties terminals i l’edat no entenen de crisi i aquest fet ha creat la nova figura del “caça-talents de la mort”: gent que té “bon ull” per saber quins malalts moriran aviat i així l’inversor podrà obtenir enormes beneficis i ells una generosa comissió. Aquesta pràctica representa una indústria de 30 bilions (sí sí, amb “B” de Barcelona!!!) de Dòlars. Mentre que el malalt es mori aviat, l’inversor i el caça talent estaran contents. Ara bé, el problema el tenim quan el malalt agonitza més del compte o, encara pitjor, es cura miraculosament!!! Per no parlar de les desastroses conseqüències que tindria per aquesta indústria un nou medicament capaç de curar càncers que en l’actualitat són sinònim d’una mort ràpida. Llavors l’inversor tindria pèrdues astronòmiques perquè hauria de seguir pagant-li anualment la pòlissa al seu client fins que aquest es mori (un cop adquirida un ja no es pot fer endarrere; aquí està la gràcia del negoci). Això ha portat a situacions on inversos truquen diàriament als seus clients per saber si encara estan vius. La finalitat del negoci segueix essent, en essència, la mateixa que la que la dels anglesos del XVII: que el client es mori. A més, en el XXI, s’hi introdueix una premissa: quan més aviat es mori, millor. Visca la mort!!!. Així doncs, aquesta indústria, que és capaç de moure 30 bilions de Dòlars, per tal de garantir la viabilitat i el futur del negoci, ¿no creieu que també podria finançar als grans laboratoris d’investigació i recerca de malalties terminals perquè aquests no assoleixin avenços significatius?