L’Etern Retorn?

"Los jóvenes de izquierdas perdían su ilusión (...). Los ricos seguían siendo ricos y los pobres seguían siendo pobres (....). El poder de compra de los salarios disminuyó un 18 por ciento en dos años (…) con el consiguiente empobrecimiento del país; la evasión de capital se convirtió en una costumbre; la inversión y el consumo se frenaron en seco; el déficit comercial se duplicó; el coste de la vida se disparó un 15 por ciento; el déficit y la deuda pública crecían año tras año (...). El cicló bajista duro una década, durante la que no se creó ni un solo puesto de Trabajo. En aquel ambiente la paz social brilló por su ausencia”

¿¿¿Continuo??? Va, deixeu-me només una miqueta més...

“El PIB cayó en el cuarto trimestre de XXXX un 0,9 por ciento y en el primero de XXXX un 0,7 por ciento. Técnicamente, dos trimestres seguidos de crecimiento negativo y de destrucción de empleo indican recisión económica: XXXX acabo con un descenso del PIB del 0,4 por ciento y con mil empleos diarios destruidos”

Bé, tot i que la crònic catastrofista continua, crec que per avui ja n’hi ha prou. No m’allargo més i us responc a la pregunta que deveu estar formulant-vos: no, no disposo de cap màquina que em permeti burlar les lleis de la física; encara no he aprés a transgredir-les per poder viatjar en el temps.

Com heu pogut comprovar, aquests paràgrafs podrien pertànyer perfectament a un llibre escrit l’any 2020 sobre la crisis econòmica-política-social i, sobretot, de valors que vivim des de 2008. Però no, són part del llibre El Declivie de los Dioses del periodista econòmic Mario Guindal (lectura indispensable per entendre d’on venim i com s’ha pogut arribar a l’actual situació) i les XXXX fan referència als anys 1979,1980 i 1979 respectivament. Sorpresos???

En la seva Historia del segle XX, Hobsbawm -un privilegiat que ha pogut escriure gairebé en primera persona tota l’obra-, ja advertia a finals del segle passat del perill que suposa la total desconnexió entre la societat actual i el nostre passat; sobretot amb el passat més recent. Ens agradi o no, TOTS som fills de la nostra història; amb tots els beneficis i perjudicis que comporta. En conseqüència, hauria de ser condició sine qua non -sobretot amb els temps que corren- saber-la. El llibre de Guindal no fa altra cosa que ajudar-nos a conèixer-la millor alhora que reafirma a l’historiador britànic; i més en tal dia com avui.

Les proclames i ideals que envolten aquesta massa heterogènia que es classifica sota el paraigües del Moviment 15M parlen d’una situació apocalíptica sense precedents en la història de la humanitat. Doncs bé, tal i com hem pogut comprovar, no fa tants anys que Espanya passava per una situació similar. Només el temps dirà si pitjor que l’actual. Alerta, no em mal interpreteu!!! No em proposo criticar al 15M (Déu me’n salvi!!!), sinó aportar el meu gra de sorra a la construcció de ponts entre passat i present.

Des de molt abans d’embarcar-me en aquest viatge humanista que m’ha canviat la vida, per no quedar-me amb l’escumosa superficialitat de la noticia, he dedicat moltes hores a la història; sobretot a la història d’Espanya. Crec firmament que és l’única manera d’aprofundir i poder analitzar amb rigor i coherència el que està passant.

Doncs bé, no hi ha res que no em permeti afirmar amb total rotunditat que l’estat natural de la mal anomenada Espanya és la crisis; una crisis crònica immanent a la Gran Nación, com agrada dir a Gènova. Una crisis que ha acompanyat sempre les grans efímeres de la seva història: des dels Reis Catòlics a l’actualitat passant per l’Imperi on mai es ponia el sol, l’Armada Invencible o les dues repúbliques, entre d’altres. Els períodes de pau i prosperitat no són res més que meres anomalies. El parèntesi no és la crisis sinó els 15 anys de bonança econòmica on tots érem feliços jugant embriagats a fer-nos els rics.