Crònica de la Marató (I): Per què collons vaig dir que la faria...

El passat mes d’abril, després d’haver corregut els 10km de Rotterdam, encara extasiat per la satisfacció que provoca acabar dignament i a un bon ritme una cursa, vaig decidir que havia arribat el moment de fer el pas: havia arribat el moment de córrer la meva primera marató. Així doncs, vaig fixar-me com a objectiu completar en menys de 5 hores (l’organització te’n permet com a màxim 6) els 42.195 metres de la cursa que tindrà lloc a Amsterdam el proper diumenge 21 d’octubre.
 

Tot i això, dies com avui maleeixo profundament aquella promesa. Tothom pot fer 10km sense massa problema i, amb un mínim d’entrenament, és més que factible acabar mitja marató. Ara bé, és quan es passa de les dues hores (uns 20km aprox.), que el cos humà defalleix sobtadament: les cames comencen a pesar, el dolor muscular es converteix en insuportable i la ment no para de repetir com un disc ratllat: ¿¿¿¡¡¡Per què collons vaig dir que la faria, per què collons vaig dir que la faria, per què collons vaig dir que la faria....!!!???

A tres setmanes de la gran fita, acabo agonitzant els 30km... Encara me’n queden 12  més per completar-la... Però bé, sóc un home de paraula i si no puc fer-la amb els peus la faré com fa les coses un bon espanyol: por cojones!!!

 

Tanmateix, tot i estar en un terreny incert, passi el que passi el proper 21 d’octubre, el que ningú em podrà treure són les sensacions viscudes durant aquests mesos, el que el cos experimenta quan explora horitzons desconeguts. Potser és cert que una imatge val més que mil paraules però el que hom sent en moments com aquests no es pot explicar ni amb mil imatges.