En defensa de l’estupidesa

Estic a l’avió de camí cap a Amsterdam. A 10.000 metres d’alçada i a una velocitat de 900km/h m’allunyo de casa; m’allunyo del meu món per poder-lo analitzar millor. Els primers records que em venen a la memòria són les darreres tres setmanes de confinament a la biblio de la UPF. Llibres, apunts, treballs, manuals, obres d’art, poemes, Pintura Galant, Neoclassicisme, Romanticisme, Simbolisme, Realisme, Impressionisme, Jocs Florals, Renaixença, Naturalisme (llarga vida al determinisme!!!), Modernisme, Noucentisme, Maragall, Guimerà, Carner, Verdaguer, Català, Rodoreda, taps de cera... però, sobretot, les xerrades amb els amics. És precisament un d’aquests instants de cel que manllevo com a excusa per escriure el primer article de la segona temporada.

Un paràsit que treballa a la uni ha aconseguit sobreposar la seva manca d’enteniment i d’educació a la cara monstruosa i al físic deformat que Déu li ha donat; fet notablement meritós. Com a determinista que sóc, defenso fermament l’estupidesa humana; un té dret a ser estúpid. Crec que no tots els humans estem dotats amb la llum de l’intel·lecte i, en conseqüència, els que no la tenen, per molt que la intentin treballar, no l’arribaran mai a desenvolupar. Els estúpids per naturalesa tenen tot el dret del món a ser-ho, sisplau, no els hi exigim coses que no estan capacitats per fer-les. Aquest noia en qüestió és un d’aquests casos i, el fet que estigui acabant humanitats (o que ja l’hagi acabada, ho desconec) és la proba irrefutable de que alguna cosa no funciona en el nostre sistema educatiu. Però bé, no perdem el fil.

En una d’aquestes xerrades que prèviament he fet referència, un col·lega (d’ara en endavant Dr. M., per posar-li un pseudònim a l’atzar) em va explicar que la setmana passada va anar a imprimir un treball a la Factoria. En entrar, a la sala, només hi havia dos treballadors de la UPF amb una olor a cremat espectacular. Davant la impassivitat dels dos treballadors, el Dr. M., després de donar els documents en qüestió perquè els hi imprimissin, va fer referència, amb l’educació que el caracteritza, a l'atípica olor de la sala: “perdona, fa olor a cremat...”. Per sorpresa seva, la resposta que va rebre del monstre li va causar un enorme estupor: “¡¡¡¡¡ja ho sé, porto aquí dues hores!!!!!”. Davant d’aquesta terrorífica resposta, el col·lega, atònit, va contestar: “¿i no has trucat a manteniment?”. Silenci sepulcral. Encefalograma pla. Bales de palla rodolant per la sala al ritme que marca el vent.

Al cap d’uns minuts, un cop processades les paraules del doctor, el monstre es disposa a agafar el telèfon per fer la trucada. Marca algun número però no és capes de completar l’operació, el sistema nerviós es col·lapsa, la seva ment no li ho permet; no té la capacitat genètica per fer-ho. El Dr. M. abandona la sala i ella segueix inalterada amb l’aula a punt d’incendiar-se sense fer res per evitar-ho.  Determinisme.

Quan el Dr. M. acaba d’explicar-me la història riem conjuntament durant una bona estona, res millor per esbargir-se de les llargues jornades d’estudi (la xupadeta es pressuposa) com comprovar per un mateix la cèlebre frase d’A. Einstein: hi ha dues coses infinites: l’univers i la estupidesa humana... ...i de l’univers no n’estic segur. ¿Com pot crear Déu individus tan imperfectes? ¿Com un espècimen així pot estar a la universitat?

Arribo a casa i torno a digerir la història, com les vaques fan amb el menjar. Recordo casos semblants d’estupidesa humana. Només un exemple. Després de 6 mesos a Amsterdam, el passat juliol vaig tornar a Catalunya. Després d’una setmana a casa, tot i les altres temperatures, la platja, el sol, el menjar, el beure... notava que encara em mancava quelcom per tornar-me a sentir el 100% a casa. Pensava i reflexionava però no trobava el que era. Al cap d’una setmana vaig anar a Barcelona. Un cop a dins del metro, sóc testimoni de com en la primera parada, un cop s’obre la porta, una negra de 2x2 intenta entrar al vagó sense abans permetre que els viatgers de dins baixin. Es forma un tap on ningú pot sortir i, evidentment, on ella tampoc pot entrar. Situació absurda però alhora tristament real.

Doncs bé, jo defenso fermament aquestes dues noies. Crec que no van actuar amb mala fe, simplement, estan genèticament determinades a romandre eternament estúpides. Tot i que l’estupidesa no exempt mai de culpa, a una persona adulta que no sigui capaç per si mateixa de trucar a emergències quan porta dues hores sentint olor a cremat o que no deixa baixar abans la gent del vagó de metro de poc serveix ensenyar-li les normes bàsiques del sentit comú. Parafrasejant a Harold Bloom: pragmatically, common sense can be recognized or experienced, but it cannot be conveyed to those who are incapable of grasping its sensations and perceptions. To quarrel on is behalf is always a blunder.