Crònica de la Marató (II): Una mica d’història.

Tot i la nova moda d’ultres i travessies de varis dies, no hi ha cap mena de dubte que la Marató ha estat des de sempre la cursa de llarga distància per antonomàsia. Endemés, el seu origen llegendari no fa altra cosa que enaltir el seu caràcter èpic.

Diu la mitologia que el soldat grec Fidipides va morir de fatiga després d’haver corregut l’any 490 aC. els 42 quilòmetres que separen les ciutats greges de Marató i Atenes per anunciar la victòria contra els perses. Per retre homenatge al soldat caigut, es va crear una prova de llarga distància emulant i en honor a la seva gesta.

El 1896 es va decidir incloure novament la mil·lenària cursa com a disciplina olímpica, coincidint amb les olimpíades d’Atenes. Tanmateix, no va ser fins als primers Jocs Olímpics de Londres l’any 1908 quan es va establir la distància definitiva de la carrera en 42,195km.

D’ençà, i en especial en els darrers anys, han estat moltes les persones quan han retret homenatge al soldat caigut corrent en diferents llocs del món els quilòmetres que separen les dues ciutats gregues. El proper 21 d’octubre faré l’examen d’admissió en aquest club selecte amb la intenció d’aprovar-lo però, això sí, intentant no morir un cop assolida la línia d’arribada. Ara bé, davant la certesa que tots morirem, què millor que morir complint un somni? Dulce et decorum est pro somnium mori.