Que quedi clar collons: “instruments d’estat propi” no és el mateix que “estat propi”

En el primer article del blog em vaig proposar parlar poc de política. Després de vuit mesos, puc afirmar orgullosament que ho estic aconseguit. Tot i això, avui em veig obligat a tornar a tocar el tema.

Aquest és el primer dia d’una nova època, poseu-vos-ho al cap i d’aquí uns anys en parlem va dir Lluís Llach el passat Onze de Setembre. No pot haver-hi cap mena de dubte que els esdeveniments polítics i socials dels darrers dies estan accelerant a una velocitat vertiginosa la Transició Nacional Catalana i, conseqüentment, és impossible no parlar-ne; àdhuc he trencat el meu silenci crònic al Facebook enaltint la causa catalana!!!

Endemés, també és irrefutable que d’ençà el discurs nacionalista del president Mas ha pujat un graó. No obstant això, no ens hem de deixar portar per les emocions ni per la febre sobiranista i analitzar fredament les paraules del President: “instruments d’estat propi” no és el mateix que “estat propi”.

Manllevo –alhora que hi convergeixo- la definició “d’instruments d’estat” del darrer llibre Modesta España del periodista Enric Juliana. Instruments d’estat propi no és sinònim d’independència. És condició sine qua non per a un país independent disposar d’instruments d’estat propi però no necessàriament una nació amb instruments d’estat propi ha de ser un país independent. Ho il·lustro amb un parell d’exemples. La Hisenda pròpia del País Basc o Navarra és un instrument d’estat propi. El mateix passa amb instruments d’estat propi en matèria d’esport: Gales, Escòcia o Irlanda del Nord participen a les competicions internacionals com a estats independents. No obstant llurs estructures d’estat propi, crec oportú recordar que tant el País Basc Com Navarra formen part de l’Estat Espanyol i que Gales, Escòcia i Irlanda del Nord formen part del Regne Unit.

Juliana va encara més lluny dient que tant Catalunya com el País Basc podrien tenir perfectament estructures d’estat propi en l’àmbit de la política internacional però sense separar-se d’Espanya. En altres paraules: augura una Espanya Austriacista sense cap modificació del mapa polític de Javier de Burgos del 1833; una Espanya pre-borbònica adaptada racionalment a les necessitats del segle XXI. Per tant, queda clar que d’instruments d’estat propi a ser un país independent hi ha una gran distància.

Tot i que ja fa temps que remem plegats cap a Ítaca, el que realment em fa pànic és que, ja sigui per manca de voluntat política o per fatiga social –o una barreja de les dues-, l’estol català acabi sucumbint a l’”Oda Instruments d’Estat Propi” de les sirenes, conformant-se amb una illa de l’Egeu i no arribant mai al seu destí.

Per tant, com a català, exigeixo saber cap a quin horitzó ens porta el senyor Mas. Exigeixo saber si per “Plenitud Nacional” i “instruments d’estat propi” entén l’Illa de les Sirenes o Ítaca: més autogovern o independència. El poble ha parlar clar senyor Mas: CATALUNYA DEMANA LA SECESSIÓ D’ESPANYA. Ara li toca parlar clar a vostè Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya.