Tal dia com avui de 1962

Bé, per ser sincer, el títol hauria de ser “Tal dia com el passat 7 d’agost de 1962”, dia en que tenia pensat publicar el present article. Espero que el lector sàpiga perdonar-me la manipulació històrica i l’absència d’articles durant les meves vacances. L’estiu es va acabant i tot torna, lentament, a la normalitat. A partir d’ara, prometo escriure amb més regularitat.

In Cold Blood, la primera “non-ficion novel” de la història publicada l’any 1965 per l’escriptor nord-americà Truman Capote, va ser majorment escrita durant els tres estius (1960-62) que l’artista va passar a la vila de Palamós. Són pocs els que a dia d’avui recorden la figura extravagant (i més en l’Espanya de l’època) del geni nord-americà. Una placa commemorativa amb la frase més cèlebre de l’autor —sóc alcohòlic, sóc drogoaddicte, sóc homosexual, sóc un geni— en la casa on Capote passà els dos primers estius és l’únic homenatge que el municipi baix empordanès li ha retret en 50 anys.

Com bé descriu Marius Carol a L’home dels pijames de seda —novel·la basada en els tres estius que Capote romangué a Palamós—, res com els Martinis per escriure al dictat de la seva imaginació. Per això Truman Capote havia comprat dues ampolles de ginebre, una de vermut sec i una llauna d'olives farcides a la pastisseria Samsó del carrer major de Palamós. Després va travessar el carrer i va entrar a la llibreria Margarita Vidal, on The Herald Tribune encara no havia arribat tot i que ja era migdia. Va donar una ullada a la premsa apilada per capçaleres de l'entrada de l'establiment i una noticia el va trasbalsar: Marilyn Monroe havia aparegut morta la seva residencia de Berntwood, a Los Angeles, a causa d'una sobredosi de somnífers. Allò li va accelerar el cor com si li anés a esclatar el pit. Va pagar amb mans tremoloses les dues pessetes que valia La Vanguardia, diari que coneixia per haver-lo fullejat alguna vegada durant les seves curtes estades a l'hotel Trias, malgrat el seu precari castellà, i va buscar l’ampliació de la noticia. A la plana 13 de l’exemplar del 7 d’agost de 1962 va veure la fotografia de la seva amiga en un descans del rodatge de la seva darrera pel·lícula, Vides rebels. Al costat, unes curtes notes d’agència explicaven que havia estat trobada morta al seu llit per la majordoma, que havia trucat a dos metges particulars, un dels quals en va certificar la defunció.

Amb la precoç mort de Marilyn a l’edat de 36 anys es posava punt i final a una època, un període marcat pel poder gairebé il·limitat de les estrelles de Hollywood. Les següents generacions d’actors, tot i gaudir ininterrompudament fins a l’actualitat d’una inqüestionable fama internacional, queden anys llum del prestigi que tingueren figures com Ava Gardner, Humphrey Bogard, Frank Sinatra, Katherine Hepburn o Elisabeth Taylor per posar altres exemples.

Tanmateix, la prematura mort de Marilyn (com totes les morts d’artistes joves) no ha fet altra cosa que contribuir en la creació del seu mite. Marilyn no serà mai vella, arrugada i amb mirada de mala puta, ans el contrari: Marilyn serà per sempre la figura angelical, simpàtica, juganera, seductora, elegant i —sobretot— sexy de pel·lícules com Some like it hot, Gentlemen prefer blondes, How to marry a millionaire o The seven year itch. No importa el pas del temps ni els valors de les societats futures, els atributs de Marilyn són atemporals, immanents a la seva personalitat. Marilyn Monroe és, ha estat i serà única.

Històries dels Països Baixos (3). “Contra Espanya vivíem millor”

Aquesta frase podria pertànyer perfectament al període posterior de la independència de Catalunya. Actualment, entre els catalans, deixant de banda el nacionalisme, hi ha quòrum en que, com diria el ministre de propaganda del Reich -el Dr. Joseph Goebbels- “la culpa de tots els mals de Catalunya és d’Espanya i dels ciclistes”. No importa que un pugi a Montserrat caminant amb barretina tot xiulant la Santa Espina o que l’altre animi a La Roja durant l’Eurocopa; tothom és conscient del mal negoci que representa per a Catalunya seguir formant part d’Espanya. Per posar un exemple, amb l’estat propi en comptes de retallar tindríem superàvit en tots els àmbits. En altres paraules: Espanya ens uneix. Ara bé: ¿què passarà quan ens independitzem? ¿Se solucionaran miraculosament tots els nostres problemes? ¿Podrem obrir l’endemà mateix de proclamar la independència universitats, CAPS, escoles bressols i hospitals arreu del país? ¿Són realment Espanya i els ciclistes els culpables de tots els mals que pateix Catalunya? Els holandesos (salvant totes les distàncies temporals, ideològiques i històriques; no voldria pas fer demagògia) van tenir la resposta al 1609.

Després del contraatac de Guillem d’Orange el 1568, va començar la Dutch Revolt (llegir article 1 de la saga). L’any 1609 un punt d’inflexió va marcar el conflicte: l’armistici amb Espanya; conegut com la Treva dels 12 anys. Tot i no voler reconèixer l’evidència, és força explícit que firmar una treva amb els rebels significava reconèixer la sobirania holandesa en les províncies que fins al moment havien estat oficialment regnades pels Habsburg. Com no podia ser d’una altra manera, aquesta treva va significar un gran triomf pels rebels. Uns holandesos que s’havien revoltat 40 anys abans contra el govern legítim dels Habsburg veien ara recompensats els seus esforços i reconeguda la seva lluita.

Ara bé, en la vida -i menys en temps de guerra-, no tot són flors i violes. Com ja s’ha comentat en el segon article, el Habsburg havien unit el 1543 artificialment per primera vegada les 17 províncies dels Països Baixos. El denominador comú de totes les diferents províncies, religions i estaments socials per unir-se a la rebel·lió no va ser pas la construcció d’una nació independent holandesa, sinó el rebuig a l’autoritarisme monàrquic de Felip II. Així doncs, mentre lluitaven contra els Habsburg, els holandesos estaven units. Això no obstant, la treva de 1609 va aflorar els interessos partidistes de les diferents faccions. Les diferents religions, províncies i estaments que durant 40 anys havien lluitat plegades van portar a terme un ferotge lluita pel poder on van prendre forma dues principals faccions: el partidaris de John Oldenbarnevelt i els de Maurice: el fill de Guillem d’Orange. El 1618 Maurice s’imposaria a la facció contraria empresonant a Oldenbarnevelt i executant-lo l’any següent.

Més guerra, mort, persecució, misèria i ambició van caracteritzar els primers anys de pau dels Països Baixos. Contra Espanya vivíem millor. 

L’Ordre des Canardiers, le Maître Canardier

El passat dimecres 30 de maig vaig anar a visitar en Pedro; un amic de la UPF que està cursant els seus estudis a Rouen. Contràriament al que acostumo a fer, aquest cop no havia llegit ni una sola paraula sobre la ciutat que anava a visitar. Així doncs, fins dimecres, llevat de saber que era el lloc on van cremar a la mística Joana d’Arc, poc més coneixia de la capital de l’Alta Normandia.

Segurament, aquest fet (no saber i, conseqüentment, no esperar res de la ciutat) ha col·laborat a que Rouen m’hagi sorprès gratament. No solament em va sorprendre perquè vaig saber que tal dia com dimecres de 1431 havien cremat a Joana d’Arc, sinó per l’arquitectura eminentment vikinga, per poder passejar per les contrades on Flaubert va situar l’obre mestra del realisme francès i per ser "la ville aux cent clochers"; mostra del seu poder econòmic durant l’Edat Mitjana.

Però bé, anem al gra. Rouen és molt bonica i té un envejable llegat històric, artístic i literari però no és pas tot això el que més m’ha sorprès de la ciutat. Una cosa que s’ha de fer quan un viatge és preguntar als autòctons sobre la gastronomia del país i perdre’s pels mercats, deixant-se aconsellar pels venedors locals. Jo no sóc una d’aquestes persones que es desplaça milers de quilòmetres només per comprovar si totes les coses que diuen les guies de viatge i els llibres d’història de l’art són certes. No, jo viatjo per degustar els plats típics de cada regió. Viatjo per ser feliç.

Després d’informar-nos i preguntar per l’especialitat de la ciutat i un bon lloc on menjar-la, som adreçats a “Les Quatre Saisons”. El xef, Michel Guéret, es manté fidel a la recepta tradicional de 1933: el “Caneton Rouennais”. Tal plat no està a l’abast de tothom sinó que per poder preparar-lo tant el xef com el cambrer  han d’haver estat prèviament formats per l’exclusiva Ordre des Canardiers. Aquesta ordre privilegiada de la capital de l’Alta Normandia és l’únic lloc al món on uns pocs afortunats poden aprendre el secret del “Caneton Rouennais”. Després de dues intenses setmanes de formació, els alumnes obtenen el distintiu i la medalla de Maître Canaerdier.

L’animal en qüestió -igual que les dones-, ha de ser jove; quan es fan grans ja no serveixen per res, són immenjables. Així doncs, l’aneguet ha de tenir 8 setmanes de vida. A més, per ser més gustós i saludable -també com les dones-, ha d’haver viscut sempre en llibertat: corretejant lliurement pel camp perquè el greix s’infiltri a la carn. Això s’aprecia quan el Maître Canaerdier et talla la carn davant teu i veus la fina capa de greix, no la capa gruixuda de la majoria de restaurants on els animals provenen de granges on han viscut la seva curta vida en captiveri tancats en gàbies estabulats i carregats d’antidiürètics per retenir aigua amb la finalitat que guanyar pes (aquella carn que quan la cous s’empetiteix degut a l’alt percentatge d’aigua). Això és el que provoca la capa de greix dels animals, un greix artificial i dolent. El nostre jove aneguet no té aquest problema. Finalment, el darrer requisit és que ha d’haver mort ofegat, no degollat. Mitjançant el degollament l’únic que s’aconsegueix és que perdi sang mentre que l’ofegament (tot i ser més cruel; tot sigui dit) permet que tota la sang romangui a dins l’animal, preservant intactes totes les seves qualitats.

M’ha sorprès els punts en comú que tenen la bona gastronomia i la meva concepció de la bellesa femenina: res d’essers vells, estàtics i modelats a cop de bisturí i/o d’antidiürètics!!! Res d’això!!! Espècimens joves i atlètics són el bé més preuat, abans que el cruel pas del temps faci el seu efecte!!! Sempre he dit que a les dones abans de que es tornin unes males putes se les hauria de congelar; retenint eternament la innocència de les seves mirades. Doncs bé, després de l’experiència amb el “Caneton Rouennais” afegeixo que per tal de mantenir-los gustosos, als aneguets se’ls hauria d’estrangular a les 8 setmanes!!! (¿¿¿La manca de sol m’ha tornat encara més boig???).

Però en fi, no perdem el fil que ja gairebé estem. Després d’esquarterar al jove aneguet davant nostre, el Maître Canaerdier procedeix a coure’l barrejant-lo amb la salsa secreta preparada pel xef, amb vi negre i amb la sang obtinguda un cop premsades les sobres de l’animal. 5 eterns i excitants minuts que culminen amb el plat a taula. Un silenci de 10 minuts és el major símbol de respecte i aprovació.

Un cop pagat el compte, ens donen el número de sèrie de l’aneguet. L’animal en qüestió ha estat el 205411.

PD: voldria dedicar aquest article a en Pedro i donar-li les gràcies pel seu temps i coneixements que han fet de Rouen inoblidable.  

Històries dels Països Baixos (2). “Sense els Habsburg no hi ha país: el principi”

Com que aquest bloc no segueix cap altre fil argumental que no sigui la delectacio (i, per sobre de tot -posats a ser sincers-, la delectatio cap a mi mateix!), com bé heu pogut comprovar, els diferents articles no es poden agrupar sota cap fil conductor.  

Ara bé, si vull seguir publicant més capítols de la saga “Històries dels Països Baixos”, per tal de no introduir constantment notes al peu en forma de parèntesis (com va passar en el darrer article on vaig tenir que explicar la diferència entre Holanda i Països Baixos), em veig amb l’obligació de seguir un ordre cronològic. Ergo, començaré des del principi.

Les 17 províncies dels Països Baixos formaven part del Sacre Imperi Romano-Germànic i estaven regnades per la Casa de Borgonya. Políticament, estaven caracteritzades per la manca d’un poder central; formant una mena “d’estat federal” on el monarca havia de pactar amb cada província per separat.

De la mateixa manera que passaria amb el regne de Les Espanyes dels Reis Catòlics al 1516 (llegir l’anterior article  “Des de la ciutat on va néixer el darrer emperador cristià”), degut a una sèrie de desgràcies en l’ordre successori de la casa de Borgonya, l’any 1481 els Països Baixos van canviar la dinastia francesa per una austríaca: els Habsburg.

Sota la nova casa es va intensificar la unificació de diferents les províncies; culminant l’any 1543 amb l’emperador Carles V. D’aquesta manera, les 17 províncies autònomes es van unir per primer cop en la seva història sota una única unitat política: els Estats Generals. Parafrasejant a l’Albert Garcia, els Països Baixos com a una sola unitat política són fruit de l’experiència imperial dels Habsburg.

Ara bé, lluny de respondre als desitjos nacionals dels holandesos o a la voluntat política de les 17 províncies, tal unió responia exclusivament a la burocràcia imperial; resultant més fàcil per a Carles V regnar-les sota un sòl poder que havent de pactar amb cada una d’elles per separat. Els futur conflictes estaven garantits. 

L’Etern Retorn (2)

Bé, amb el vostre permís, continuo amb les crisis:

“La herencia que recibió (…) era una auténtica ruina: España estaba en la peor recesión desde la restauración de la democracia. Al finalizar 1993 había 600.000 parados más; la tasa de desempleo se disparó hasta el 24 por ciento de la población activa (…); la economía decreció un 1,1 por ciento; el déficit público se situó en el 6 por ciento del PIB y la inflación llegó al 5 por ciento; (…) los despidos colectivos aumentaron un 66 por ciento”.

En el passat article feia referència als anys 1977-78. Aquestes línies corresponen al 1993. Com contempla Enric Juliana en el seu darrer llibre: “la actual crisis economica no será solo un paréntesis en España: nada volverá a ser como antes”.  Em reafirmo: la crisi és la norma, la bonança l’excepció. 

What money can't buy

Michael Sandel és un dels filòsofs polítics nord-americans més destacats del moment. Professor de Harvad, va saltar a la fama el 2009 pel bestseller Justice: What is the right thing to do?; basat en el curs eminentment socràtic que imparteix des de fa 20 anys. Encara no he tingut l’oportunitat de llegir el llibre però, d’entrada, el títol em suscita la següent pregunta: només hi ha una right thing to do? No poden haver-hi varies rights things to do? És Sandel posseïdor de la veritat ètica absoluta??? Són preguntes que tindré en compte a l’hora d’afrontar la lectura.

Enguany, Sandel ha publicat What money can’t buy; el llibre que acabo de llegir. El títol també és provocador: en el món materialista i arribista que vivim, on el llibre ofereix exemples esgarrifosos que fa que hom reflexioni sobre si l’entrada al nou segle no ha extingit la moral, hi ha coses que els diners realment no puguin comprar?  A més a més, hi ha un llei única i universal aplicable a tothom sobre what money can’t by? Us convido a esbrinar-ho per vosaltres mateixos.

Presentat l’autor i la seva obra, em plau compartir els aspectes, sempre des del meu modest punt de vista, més curiosos i/o significatius (que no vol dir més importants; a vegades el més important és directament proporcional al més avorrit) del seu darrer llibre.

En primer lloc, m’ha cridat l’atenció el que molta gent està disposada a fer per diners. I no em refereixo, per posar algun exemple, per alimentar a una famèlica família o per finançar una operació de vida o mort d’un fill. No, parlo de fer coses només a canvi de bens i plaers materials; com poden ser l’adquisició d’un cotxe, fer un viatge, una TV de plasma... l’Exemple clàssic seria l’etern debat sobre la prostitució. Sandel reflexiona que “everything is for sale but what exactly is objectionable about it???” En primer lloc, hi ha l’objecció de la “coerció i injustícia” i, en segon lloc, la de la “corrupció i degradació”. En aquest exemple, dono per suposat que tothom s’oposa a la primera; la que suposaria l’esclavisme sexual (“coerció i injustícia”). Ara bé, què passa quan és lliure???? Quan la dona que l’exerceix no ho fa forçadament sinó que ven lliurement el seu cos per tenir una vida més còmode -per anar amb una bossa de mà Louis Vuitton en comptes d’una del Zara, per posseir un pis més gran amb un cotxe nou al garatge a Sarrià en lloc d’un pis ZP sense pàrquing a Sant Martí, per uns pits de la Clínica Planas en comptes d’uns de Corporación Dermoestética...- o, simplement, perquè li agrada. És llavors objectable la prostitució amb termes de “corrupció i degradació”??? Un altre exemple, en aquest cas humorístic (però no per això menys complex), és el tatuatge: “Rent out space on your forehead (or elsewhere on your body) to display commercial advertising: $777. Air New Zeland hired thirty people to shave their heads and wear temporary tattoos with the slogan “Need a change?” Head down to New Zeland”. No puc evitar riure cada cop que intento visualitzar un estol de 30 calbs per l’aeroport; Quixotesc. Es pot objectar com a corrupte i degradant???

L’obra també reflexiona sobre l’alteració que pot suposar en la vida quotidiana la irrupció de lleis de mercat; com afecten el “civil duty”. Una escola israeliana acabava les classes a les 5 de la tarda. Grosso modo, tots els pares, guiats pel seu deure cívic, anaven a buscar puntualment als seus fills. Ara bé, sempre hi ha l’excepció que confirma la norma. Resulta que un petit nombre de pares arribaven sistemàticament sense excusa versemblant tard a l’hora de recollir als seus fills; perjudicant als mestres de l’escola. Amb la finalitat de corregir la conducta, l’escola va decidir sancionar econòmicament a les famílies que arribessin tard. En altres paraules: s’introduïen lleis de mercat (multes) en l’esfera privada per tal de corregir el deure cívic dels pares; un deure exclòs de l’òrbita dels mercats. Podeu intuir quin va ser el resultat??? Doncs bé, la irrupció de lleis de mercat en l’àmbit privat, lluny de minvar la impuntualitat dels pares, va tenir l’efecte contrari: la va augmentar!!! Els pares van percebre la multa  no com un correctiu sinó com una taxa per arribar tard: van percebre que ja no tenen el deure cívic d’arribar a l’hora perquè mitjançant el pagament de la multa donaven més que per coberts els inconvenients que la seva impuntualitat hagués pogut ocasionar; alterant d’aquesta manera les regles del joc.  

Un altre aspecte és el poder de decisió que estan obtenint en els darrers anys els nens; un poder molt perillós. Com que en aquesta societat postmoderna els pares cada vegada passen menys temps amb els seus fills, supleixen aquest buit amb un materialisme desmesurat; obeint cegament als desitjos de compra dels petits, com si els objectes suplissin la seva absència. Tant és així que les grans maques comercial, degut a l’alteració anòmala en la jerarquia familiar, han augmentat vertiginosament els diners destinats a les campanyes infantils: “in 1983, U.S. companies spent $100 million advertising to children. In 2005, they spent $16.8 billion”. Sandel conclou assenyadament (aquest seny tant català!!!) aquest apartat afirmant que “rather than raise public funds we need to educate our children, we choose instead to sell their time and rent their minds to Burger King and Mountain Dew”. Reflexions lògiques i coherents però que, malauradament, avui estan en clara minoria. Alguna cosa falla.

Finalment, comparteixo un tema repugnant i amoral: apostar per la mort. Els orígens d’aquesta pràctica els trobem a finals del segle XVII a Anglaterra: “they placed bets on things like the chance that two English peers would be killed, the death or capture of Napoleon, the life of the queen in the months preceding the Queen’s Jubilee, and whether King George II would return alive from battle”. En l’actualitat ja no és legal apostar directament per la mort d’algú però tal pràctica segueix existent en diferents formes: en les pòlisses d’assegurances de malalts terminals o de gent gran que també està a punt de passar a millor vida. Exemple d’un anunci real: “Buy the life insurance policy of an ailing or elderly person, pay the annual premiums while the person is alive, and then collect the death benefit when he or she dies: potentially, millions (depending on the policy)”. Només li falta acabar amb alguna oferta especial com a La tienda en casa del pal 2x3: paga dues pòlisses i et regalem la tercera!!! L’inversor compra una pòlissa d’un malalt que no coneix i aquest pot rebre gratuïtament el tractament; un tractament que normalment no el curarà però sí que li alleujarà el patiment. Quan el client mori, l’inversor serà el beneficiari dels diners de la pòlissa. Quan abans es mori el client, més benefici obtindrà l’inversor. Aquesta forma d’apostar en vides de desconeguts ha esdevingut molt popular en els darrers anys; sobretot des de la crisi del 2008. Les malalties terminals i l’edat no entenen de crisi i aquest fet ha creat la nova figura del “caça-talents de la mort”: gent que té “bon ull” per saber quins malalts moriran aviat i així l’inversor podrà obtenir enormes beneficis i ells una generosa comissió. Aquesta pràctica representa una indústria de 30 bilions (sí sí, amb “B” de Barcelona!!!) de Dòlars. Mentre que el malalt es mori aviat, l’inversor i el caça talent estaran contents. Ara bé, el problema el tenim quan el malalt agonitza més del compte o, encara pitjor, es cura miraculosament!!! Per no parlar de les desastroses conseqüències que tindria per aquesta indústria un nou medicament capaç de curar càncers que en l’actualitat són sinònim d’una mort ràpida. Llavors l’inversor tindria pèrdues astronòmiques perquè hauria de seguir pagant-li anualment la pòlissa al seu client fins que aquest es mori (un cop adquirida un ja no es pot fer endarrere; aquí està la gràcia del negoci). Això ha portat a situacions on inversos truquen diàriament als seus clients per saber si encara estan vius. La finalitat del negoci segueix essent, en essència, la mateixa que la que la dels anglesos del XVII: que el client es mori. A més, en el XXI, s’hi introdueix una premissa: quan més aviat es mori, millor. Visca la mort!!!. Així doncs, aquesta indústria, que és capaç de moure 30 bilions de Dòlars, per tal de garantir la viabilitat i el futur del negoci, ¿no creieu que també podria finançar als grans laboratoris d’investigació i recerca de malalties terminals perquè aquests no assoleixin avenços significatius?