Històries dels Països Baixos. “I van escollir la universitat...”

L’any 1556 Felip II va heretar el regnat, entre molts altres territoris, dels Països Baixos. D’acord amb la seva forma de governar, va decidir canviar el status quo del seu pare per una forma de govern més autoritària; tractant als Països Baixos com simples colònies. Com no podia no ser, aquest fet va provocar el malestar entre la població i va donar lloc a diverses revoltes contra el mal govern del monarca.

Per tal de sufocar-les, Felip II va destituir el 1566 del govern dels Països Baixos a la seva germana Margaret de Parma per un militar inflexible: el Duc d’Alba. Alba va aconseguir esclafar la revolta i va executar a tots els seus principals líders -mort el gos morta la ràbia- amb l’excepció del futur pare de la pàtria holandesa: Guillem d’Orange.

Així doncs, tot i l’existent malestar des de feina una dècada, no va ser fins el contraatac de Guillem d’Orange des del Sacre Imperi Germànic l’any 1568 quan va començar oficialment el que es coneix com la Guerra dels 80 anys (Aquí prefereixen el terme Dutch Revolt).

Tanmateix, haurem d’esperar quatre anys perquè els rebels obtinguin la seva primera victòria: el 1 d’abril de 1572 a Den Briel. El succés va provocar un efecte dominó amb la conseqüent unió de totes les principals ciutats de la província d’Holanda (menys Amsterdam) als revoltats. (Em prenc la llibertat de fer un petit incís per explicar el mal ús que es fa del terme: Holanda és una de les 17 províncies que formen els Països Baixos. Ergo, el nom oficial del país és Països Baixos; no Holanda. Seria com si a Espanya li diguéssim Madrid o a França Île-de-France).

Davant la contraofensiva, amb el suport de la capital, Alba va aplicar el principi romà del divide et impera; conquerint Harlem per dividir (físicament) el país en dues meitats. Un cop aïllats els rebels del nord, Delft -ciutat des d’on Orange dirigia la revolta- era el seu proper destí. No obstant això, abans d’arribar a la capital de la revolta, Alba havia de superar un darrer obstacle: Leiden.

Tot i el cruel setge, els rebels van resistir i combatre fermament amb valentia a l’enèmic espanyol fins que el duc d’Alba no va tenir més remei que retirant les seves tropes. Era el 3 d’octubre de 1574 i encara en l’actualitat es celebra anualment en aquesta localitat tal fita històrica amb pa, formatge i haring; els aliments que els holandesos van portar als seus famèlics compatriotes després de romandre un any assetjats.

La victòria holandesa a Leiden va significar el primer punt d’inflexió en la Guerra dels 80 anys: el Nord dels Països Baixos mai més tornaria a estar amenaçat pels espanyols, alhora que els rebels obtenien estabilitat territorial per poder portar a terme amb èxit futures ofensives. En altres paraules: Leiden va ser el Stalingrad de Felip II; l’inici del fi del regnat espanyol als Països Baixos.

Com a recompensa per l’estoica resistència, el líder Guillem d’Orange va oferir als habitants de Leiden la possibilitat d’escollir entre dues opcions: o bé la construcció d’una universitat, o bé l’exempció de pagar impostos. L’any següent s’inauguraria a Leiden la primera universitat en la història dels Països Baixos.   

Quantes ciutats en el món creieu que haguessin escollit el mateix?

El llegat hel·lenístic

Em plau compartir amb vosaltres "La Contra" d’avui.

Amb el permís de l’Amela, escombrant cap a casa, en destaco "El humanismo ha sido siempre la actitud de unos pocos resistentes contra la barbarie".

Bona lectura i petons holandesos a tothom!!!

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120517/54294388481/pedro-olalla-la-civilizacion-es-una-conquista-muy-vulnerable.html

L’Etern Retorn?

"Los jóvenes de izquierdas perdían su ilusión (...). Los ricos seguían siendo ricos y los pobres seguían siendo pobres (....). El poder de compra de los salarios disminuyó un 18 por ciento en dos años (…) con el consiguiente empobrecimiento del país; la evasión de capital se convirtió en una costumbre; la inversión y el consumo se frenaron en seco; el déficit comercial se duplicó; el coste de la vida se disparó un 15 por ciento; el déficit y la deuda pública crecían año tras año (...). El cicló bajista duro una década, durante la que no se creó ni un solo puesto de Trabajo. En aquel ambiente la paz social brilló por su ausencia”

¿¿¿Continuo??? Va, deixeu-me només una miqueta més...

“El PIB cayó en el cuarto trimestre de XXXX un 0,9 por ciento y en el primero de XXXX un 0,7 por ciento. Técnicamente, dos trimestres seguidos de crecimiento negativo y de destrucción de empleo indican recisión económica: XXXX acabo con un descenso del PIB del 0,4 por ciento y con mil empleos diarios destruidos”

Bé, tot i que la crònic catastrofista continua, crec que per avui ja n’hi ha prou. No m’allargo més i us responc a la pregunta que deveu estar formulant-vos: no, no disposo de cap màquina que em permeti burlar les lleis de la física; encara no he aprés a transgredir-les per poder viatjar en el temps.

Com heu pogut comprovar, aquests paràgrafs podrien pertànyer perfectament a un llibre escrit l’any 2020 sobre la crisis econòmica-política-social i, sobretot, de valors que vivim des de 2008. Però no, són part del llibre El Declivie de los Dioses del periodista econòmic Mario Guindal (lectura indispensable per entendre d’on venim i com s’ha pogut arribar a l’actual situació) i les XXXX fan referència als anys 1979,1980 i 1979 respectivament. Sorpresos???

En la seva Historia del segle XX, Hobsbawm -un privilegiat que ha pogut escriure gairebé en primera persona tota l’obra-, ja advertia a finals del segle passat del perill que suposa la total desconnexió entre la societat actual i el nostre passat; sobretot amb el passat més recent. Ens agradi o no, TOTS som fills de la nostra història; amb tots els beneficis i perjudicis que comporta. En conseqüència, hauria de ser condició sine qua non -sobretot amb els temps que corren- saber-la. El llibre de Guindal no fa altra cosa que ajudar-nos a conèixer-la millor alhora que reafirma a l’historiador britànic; i més en tal dia com avui.

Les proclames i ideals que envolten aquesta massa heterogènia que es classifica sota el paraigües del Moviment 15M parlen d’una situació apocalíptica sense precedents en la història de la humanitat. Doncs bé, tal i com hem pogut comprovar, no fa tants anys que Espanya passava per una situació similar. Només el temps dirà si pitjor que l’actual. Alerta, no em mal interpreteu!!! No em proposo criticar al 15M (Déu me’n salvi!!!), sinó aportar el meu gra de sorra a la construcció de ponts entre passat i present.

Des de molt abans d’embarcar-me en aquest viatge humanista que m’ha canviat la vida, per no quedar-me amb l’escumosa superficialitat de la noticia, he dedicat moltes hores a la història; sobretot a la història d’Espanya. Crec firmament que és l’única manera d’aprofundir i poder analitzar amb rigor i coherència el que està passant.

Doncs bé, no hi ha res que no em permeti afirmar amb total rotunditat que l’estat natural de la mal anomenada Espanya és la crisis; una crisis crònica immanent a la Gran Nación, com agrada dir a Gènova. Una crisis que ha acompanyat sempre les grans efímeres de la seva història: des dels Reis Catòlics a l’actualitat passant per l’Imperi on mai es ponia el sol, l’Armada Invencible o les dues repúbliques, entre d’altres. Els períodes de pau i prosperitat no són res més que meres anomalies. El parèntesi no és la crisis sinó els 15 anys de bonança econòmica on tots érem feliços jugant embriagats a fer-nos els rics. 

Lletja no: agraïda!!!

No me n’he pogut estar: em sumo a la moda dels eufemismes!!! Ja fa temps que en política s’utilitzen altres expressions i/o paraules per intentar suavitzar el que hom realment pensa: “desacceleració” o “reajustament” per no dir crisis o “tiquet moderador” per no parlar de copagament sanitari són alguns dels mils d’exemples dels darrers temps. Ara bé, quan sentia la setmana passada al ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro dir que el seu executiu havia “canviat la ponderació” (tot per no dir la frase prohibida que havien apujat l’IVA), més que un eufemisme, jo ho considero un insult a la intel·ligència. Com que no vull faltar el respecte als meus lector, em decanto per l’eufemisme: agraïda!

El passat 30 d’abril va tenir lloc el Koninginnedag: El Dia De La Reina. Que el nom no us confongui: Els Països Baixos no és pas un país monàrquic però, com a tot arreu, qualsevol excusa és bona per emborratxar-se. A més, en motiu de la festa nacional, les rígides lleis holandes es flexibilitzen; fent la vista grossa a conductes públiques inapropiades i indecoroses. Conseqüentment, el que la resta de l’any només està legalitzat de portes endins i en certs indrets, el 30 d’abril, durant unes hores, es tolera que el vici transgredeixi les fronteres privades; col·locant-se a l’esfera pública. Tota Amsterdam esdevé un mar taronja (color de la casa reial) de gent borratxa i drogada amb moltes ganes de festa –molta festa– i amb música en directe fins als racons més remots i inhòspits de la ciutat. Lluny d’haver-hi una oferta maniquea, el Koninginnedag ofereix un gran ventall de possibilitats; satisfent totes les necessitats de la diversa i complexa societat holandesa (recordar que la capital és la ciutat més multicultural del món; per davant de NY).

A més, els característics i pintorescs canals s’omplen d’embarcacions fins al punt que es fa gairebé impossible distingir entre el sòl de les naus i l’aigua putrefacta de la capital. És precisament allà on trobem l’epicentre de la festa: com les carrosses que desfilen pels carrers durant les inacabables rues de carnaval, a Amsterdam són les embarcacions les encarregades de captar l’atenció dels vianants i turistes. Aquests darreres (em poso com a exemple), observen atònits el desgavell caòtic i dissonant que contrasta amb la pau i harmonia que regnen els altres 364 dies de l’any (enguany 365).

El temps va passant i la cervesa va fent el seu efecte. Som quatre nois situats davant de la Casa d’Anna Frank participant en la festa nacional. Tanmateix, hi ha un del grup que no en té prou en restar en la vita contemplativa veient passar les barques per davant nostre i vol sumar-se a la desfilada: participar en la vita activa (ho sé, he llegit massa Arendt els darrers dies i Barber tampoc ajuda a treure’m del cap aquests conceptes clàssics... pedantisme humanista, disculpeu...).

Així doncs, el molt tarat, com si estigués posseït per la valentia de Guillem d’Orange (el primer gran líder de la revolta holandesa iniciada el 1568 contra el mal govern de Felip II alhora que primer membre de l’actual dinastia), ens comença a manar pressa per anar a un pont per saltar a la primera gran embarcació que es trobi. Unes hores abans aquest noi (de fet, a dia d’avui encara no sé ni com es diu) era per a mi era un total desconegut i no puc afirmar que les dues hores que fa que el conec hagin ajudat massa a l’hora d’establir lligams d’amistat. Tanmateix, la falta de lucidesa provocada per la gran inserció alcohol matiner provoca que a la meva ment li sembli una idea del tot apropiada. Decidim acompanyar-lo bastant escèptics, això sí. No obstant això, fidel a la seva paraula, puja al pont i salta sobre el primer vaixell.

En aquest moment, el món que fins al moment estava difuminat pels afectes de l’alcohol es torna, de sobte, ben clar: ¡¡¡un tarat begut que gairebé no conec de res però que és part del meu grup acaba de saltar des d’un pont a un vaixell desconegut en marxa!!! La nau passa per sota del pont i no podem veure la rebuda que ha tingut. Serà un ambient hostil??? L’estaran sodomitzant com a càstig per la temeritat??? Haurem de rescatar-lo??? O, en cas de revolta, millor fem la vista grossa???

Per la nostre sorpresa, ens comunica que els tripulants de l’embarcació els hi plau la seva presencia i ens conviden gratament a sumar-nos-hi. No ens ho pensem dues vegades (de fet, si ho haguéssim fet crec que no haguéssim saltat): anem corrents cap al següent pont per emular la gesta del col·lega. A l’abordatge!!!

La veritat és que té molt de morbo saltar des d’un pont a un vaixell en marxa. No vaig pas tacar els calçotets ni se’m va posar “morcillona” però és una cosa que havia vist fer tants cops a les pel·lícules i mai, fins al moment, havia tingut l’oportunitat de fer-la. Sóc l’últim en saltar i en el moment de posar els peus a bord apareix rodolant una cervesa. Quixotesc. Els membres de l’embarcació són una família (pare, mare i algun més; no pregunteu massa jejej!) amb la seva filla i tres amigues més. Una per barba. Tants caps tants barrets.

Ara bé, no enganyaré al lector; deixo la rebuda amb belles femelles en llocs desconeguts únicament per a en James Bond. Ni les grans quantitats d’alcohol ingerides des de bon matí em fan veure aquells quatre monstres sexualment atractius; una prova irrefutable de la inexistència de Déu: si realment existís no permetria de cap manera aquesta degeneració de l’especia humana. -Potser si entre les quatre en fes una, penso en veu baixa. Però no, ni així...

Tanmateix, en la mesura que puc, reflexiono: realment importa??? No (torna la lucidesa!), clar que no. No, no i mil vegades no. No en tinc cap mena de dubte que si fossin guapes, en el millor dels casos, ens haguessin tirant a l’instant i a cops de pal per la borda. Però no ho van fer; ans el contrari!!! Ens van rebre amb els braços oberts (bé, i també amb les cames però aquest no és un relat sobre la zoofília!!!) i ens van oferir cervesa, vi, cava, porros, menjar i l’alegria i l’honor de poder navegar amb elles pels canals; unint-nos a l’estol de naus taronges que fa només uns instants envejàvem des de terra ferma. I tot això per poder gaudir de la companyia de quatre mascles virils! ¿¿¿Què més es pot demanar??? Lletges no: agraïdes; molt agraïdes!!!

Erasmus. Part 1. El dia que vaig saber que me n’anava d’Erasmus.

Barcelona, març de 2011. 10 segons després de saber que m’havien concedit la primera opció de l’Erasmus.

“¡¡¡Joder Ignasi, se t’ha sentit des de fora la classe!!! Aquestes són es paraules que em va dirigir el futur doctor (i catedràtic) Melgar 10 segons després de saber que m’havien concedit l’Erasmus a la capital del país que va compartir durant més d’un segle (1516-1648) amb Catalunya la dinastia dels Habsburg.

Anem 10 segons endarrere. Una barreja d’emoció, nervis i –sobretot– passió havien monopolitzat els meus sentiments els dies previs de saber la noticia. La classe de Llengua Francesa per a les Humanitats havia finalitzat i m’acabaven de comunicar que ja es podia consultar on-line l’assignació de les places a l’estranger. Després de passar-me 5 minuts cercant per un mar de números (DNI, NIA, U... tot el que sigui menys posar el nom, tal i com feien a Auschwitz; no fos cas que ens humanitzessin massa!!!) des del meu portàtil, finalment, vaig topar amb el 41080485C; destí Amsterdam. ¡¡¡Amsterdam!!! ¡¡¡Porros i putes!!! Aquesta va ser la meva eufòrica –alhora que impulsiva– reacció.

Apel·lo al mea cupla: degut a la manca d’estoïcisme per l’ocasió, en saber la noticia, el meu organisme va canalitzar incontroladament tota la tensió acumulada els darrers dies sota el clam de “¡¡¡porros i putes!!!” porros i putes, porros i putes, porros i putes... (amb gesticulació Jackobson, que siempre fa més gràcia ;)). Però, siguem sincers: no és això el primer que a hom li ve al cap quan pensa en Amsterdam? Sí, bé, algú dirà homosexualitat i en alguns casos eutanàsia però les opcions culturals –Rembrandt, Van Gogh, Spinoza, Erasmo o Guillem d’Orange entre d’altres– no ocupen llocs preferents; grosso modo, evidentment.

Fruit de l’emoció, el clam “porros i putes” va sortir de la meva gola conquerint tot el volum de l’aula i part del passadís. Tot i no penedir-me’n, en l’actualitat desitjaria que hagués estat una mica més discret: si en Lluís el va sentir des de fora la classe, de ben segur que tots els altres alumnes –incloent-hi l’Hélène, la professora– també se’n van assabentar. Tanmateix, lluny d’importar-me, me la porta fluixa; que cullons!!! Que tothom sàpiga en què ens gastem els fons europeus els espanyols!!! Que els del nord treballin per seguir pagant les bacanals del sud!!! Espanya ha rebut de Carolíngia l’equivalent a 3 Plans Marshall –conegut com la major operació de solidaritat de la historia (els que hi estigueu interessats podeu escriure-ho al Google)– i, lluny d’invertir-los en créixer sòlidament com a país, l’irracional centralisme mesetari (però que dóna molts vots als partits estatals) ha portat el país al col·lapse; intervingut directament pel Directori Europeu (sí, d’acord, no al nivell de Grècia, Irlanda i Portugal però no en tingueu cap dubte que la política espanyola –ja des de la darrera etapa ZP– es fa mirant cap a Berlin; menyspreant als ciutadans de les Espanyes). Llarga vida al país de pandereta!!! Visca la “fiesta”, la “siesta”, el “vino tinto”, les “tapas” i la “paela”. I Love Spain!!! Orgullós de sumar-me al malbaratament espanyol!!! Porros i putes a càrrec d’Europa!!!! Que no falti de res!!!

“Porros i putes que paga Berlin”, hagués tingut d’afegir.

Continuarà...

“La libertad no hace felices a los hombres, los hace sencillamente hombres”. Manuel Azaña

(Aprofito l’avinentesa per homenatjar la República!!! Ja queda menys per la tercera!!!)

The ship of dreams

Tal dia com avui de 1912 un iceberg va alterar el viatge del transatlàntic més gran, luxós i potent que la humanitat havia construït fins al moment; tot un símbol del poder imperial britànic. Assedegats de poder, els britànics no en tenien suficient amb que aquest colós d’acer creués l’Atlàntic sinó que, a més a més, pretenien escurçar el trajecte entre la Gran Bretanya i els Estats Units d’Amèrica. Tanmateix, com bé sabem, al vaixell que ni Déu podia enfonsar li esperava un destí ben diferent: s’enfonsaria dues hores més tard de l’impacte; morint dues terceres parts dels més de 2.200 passatgers que duia a bord. Tal tragèdia és la perfecta metàfora del que li augurava a l’imperi britànic: la pèrdua de la seva hegemonia mundial en benefici dels EUA que, si bé es va consolidar després de la Segona Guerra Mundial, en els anys previs de la Gran Guerra ja hi havia més que símptomes evidents de decadència.

Són molts els actes de commemoració que s’estan duent a terme aquests dies en motiu del centenari del Ship of dreams i he volgut retre-li el meu homenatge particular anant a veure la versió 3D del film de James Cameron de 1997. Sí, ho sé, l’argument és pèssim i predictible i el lector pot considerar que la història del Titanic estigui sobrevalorada i sobredimensionada (en molts aspectes us dono la raó) però, centrant-nos en el film per se (campaneta 1!!!), vull recordar que juntament amb Ben-Hur comparteix l’honor d’ostentar onze estatuetes daurades.

Per tant, no és cap pèrdua de temps anar-la a veure; ans el contrari. És una delícia reviure durant tres hores aquest viatge èpic gràcies a la màgia del cinema i, sobretot, gràcies a l’enginy i l’avantguarda del seu director; un Cameron que de ben segur la història el situarà a l’Olymp del cinema. Així doncs, és una condició sine qua non (campaneta 2!!!) per a tothom que la vagi a veure deixar de banda els prejudicis per poder gaudir de tota la màgia d’aquesta joia de setè art; quedant-se extasiant com la Santa Teresa de Bernini (campaneta 3!!!).

Mitjana pedantismes: 1 per paràgraf