Erasmus. Part 1. El dia que vaig saber que me n’anava d’Erasmus.

Barcelona, març de 2011. 10 segons després de saber que m’havien concedit la primera opció de l’Erasmus.

“¡¡¡Joder Ignasi, se t’ha sentit des de fora la classe!!! Aquestes són es paraules que em va dirigir el futur doctor (i catedràtic) Melgar 10 segons després de saber que m’havien concedit l’Erasmus a la capital del país que va compartir durant més d’un segle (1516-1648) amb Catalunya la dinastia dels Habsburg.

Anem 10 segons endarrere. Una barreja d’emoció, nervis i –sobretot– passió havien monopolitzat els meus sentiments els dies previs de saber la noticia. La classe de Llengua Francesa per a les Humanitats havia finalitzat i m’acabaven de comunicar que ja es podia consultar on-line l’assignació de les places a l’estranger. Després de passar-me 5 minuts cercant per un mar de números (DNI, NIA, U... tot el que sigui menys posar el nom, tal i com feien a Auschwitz; no fos cas que ens humanitzessin massa!!!) des del meu portàtil, finalment, vaig topar amb el 41080485C; destí Amsterdam. ¡¡¡Amsterdam!!! ¡¡¡Porros i putes!!! Aquesta va ser la meva eufòrica –alhora que impulsiva– reacció.

Apel·lo al mea cupla: degut a la manca d’estoïcisme per l’ocasió, en saber la noticia, el meu organisme va canalitzar incontroladament tota la tensió acumulada els darrers dies sota el clam de “¡¡¡porros i putes!!!” porros i putes, porros i putes, porros i putes... (amb gesticulació Jackobson, que siempre fa més gràcia ;)). Però, siguem sincers: no és això el primer que a hom li ve al cap quan pensa en Amsterdam? Sí, bé, algú dirà homosexualitat i en alguns casos eutanàsia però les opcions culturals –Rembrandt, Van Gogh, Spinoza, Erasmo o Guillem d’Orange entre d’altres– no ocupen llocs preferents; grosso modo, evidentment.

Fruit de l’emoció, el clam “porros i putes” va sortir de la meva gola conquerint tot el volum de l’aula i part del passadís. Tot i no penedir-me’n, en l’actualitat desitjaria que hagués estat una mica més discret: si en Lluís el va sentir des de fora la classe, de ben segur que tots els altres alumnes –incloent-hi l’Hélène, la professora– també se’n van assabentar. Tanmateix, lluny d’importar-me, me la porta fluixa; que cullons!!! Que tothom sàpiga en què ens gastem els fons europeus els espanyols!!! Que els del nord treballin per seguir pagant les bacanals del sud!!! Espanya ha rebut de Carolíngia l’equivalent a 3 Plans Marshall –conegut com la major operació de solidaritat de la historia (els que hi estigueu interessats podeu escriure-ho al Google)– i, lluny d’invertir-los en créixer sòlidament com a país, l’irracional centralisme mesetari (però que dóna molts vots als partits estatals) ha portat el país al col·lapse; intervingut directament pel Directori Europeu (sí, d’acord, no al nivell de Grècia, Irlanda i Portugal però no en tingueu cap dubte que la política espanyola –ja des de la darrera etapa ZP– es fa mirant cap a Berlin; menyspreant als ciutadans de les Espanyes). Llarga vida al país de pandereta!!! Visca la “fiesta”, la “siesta”, el “vino tinto”, les “tapas” i la “paela”. I Love Spain!!! Orgullós de sumar-me al malbaratament espanyol!!! Porros i putes a càrrec d’Europa!!!! Que no falti de res!!!

“Porros i putes que paga Berlin”, hagués tingut d’afegir.

Continuarà...

“La libertad no hace felices a los hombres, los hace sencillamente hombres”. Manuel Azaña

(Aprofito l’avinentesa per homenatjar la República!!! Ja queda menys per la tercera!!!)

The ship of dreams

Tal dia com avui de 1912 un iceberg va alterar el viatge del transatlàntic més gran, luxós i potent que la humanitat havia construït fins al moment; tot un símbol del poder imperial britànic. Assedegats de poder, els britànics no en tenien suficient amb que aquest colós d’acer creués l’Atlàntic sinó que, a més a més, pretenien escurçar el trajecte entre la Gran Bretanya i els Estats Units d’Amèrica. Tanmateix, com bé sabem, al vaixell que ni Déu podia enfonsar li esperava un destí ben diferent: s’enfonsaria dues hores més tard de l’impacte; morint dues terceres parts dels més de 2.200 passatgers que duia a bord. Tal tragèdia és la perfecta metàfora del que li augurava a l’imperi britànic: la pèrdua de la seva hegemonia mundial en benefici dels EUA que, si bé es va consolidar després de la Segona Guerra Mundial, en els anys previs de la Gran Guerra ja hi havia més que símptomes evidents de decadència.

Són molts els actes de commemoració que s’estan duent a terme aquests dies en motiu del centenari del Ship of dreams i he volgut retre-li el meu homenatge particular anant a veure la versió 3D del film de James Cameron de 1997. Sí, ho sé, l’argument és pèssim i predictible i el lector pot considerar que la història del Titanic estigui sobrevalorada i sobredimensionada (en molts aspectes us dono la raó) però, centrant-nos en el film per se (campaneta 1!!!), vull recordar que juntament amb Ben-Hur comparteix l’honor d’ostentar onze estatuetes daurades.

Per tant, no és cap pèrdua de temps anar-la a veure; ans el contrari. És una delícia reviure durant tres hores aquest viatge èpic gràcies a la màgia del cinema i, sobretot, gràcies a l’enginy i l’avantguarda del seu director; un Cameron que de ben segur la història el situarà a l’Olymp del cinema. Així doncs, és una condició sine qua non (campaneta 2!!!) per a tothom que la vagi a veure deixar de banda els prejudicis per poder gaudir de tota la màgia d’aquesta joia de setè art; quedant-se extasiant com la Santa Teresa de Bernini (campaneta 3!!!).

Mitjana pedantismes: 1 per paràgraf

M’estimo

No em sento pas narcisista per dir-ho. M’estimo. Bé, com tothom, he tingut èpoques d’excessos caracteritzades per la inserció de grans quantitats d’alcohol i tabac. Això no obstant, sempre, en major o menor mesura, he practicat esport i, a més a més, no m’he drogat mai.

A dia d’avui, puc afirmar orgullosament que m’estimo molt. Em mimo i em cuido diàriament no només perquè, de moment, visqui (o millor dit, sobrevisqui -tinguem la mare contenta!-) del meu físic o perquè estiguem en l’època més superficial que la humanitat hagi conegut on una persona bella gaudeix d’un cert avantatge en molts àmbits de la vida, sinó perquè cuidar-me em fa estar millor amb mi mateix; tant exteriorment com interiorment. Amb aquesta finalitat, segueixo unes pautes alimentàries variades i saludables, he deixat el tabac, practico esport regularment, bec amb moderació i cultivo i exercito la ment. (I aquí a Amsterdam he canviat la moto cani per la bici progre!!!! Què més es pot demanar??? jejeje!!!).

Ara bé, com tot en la vida, hi ha excepcions. Aprecio la meva integritat física i no m’agradaria perdre facultats i/o extremitats. Tanmateix, hi ha moments en que l’adrenalina que el meu cos desprèn al traspassar les línies vermells em provoca una sensació inigualable. En el cas que avui ens ocupa, us parlo de la pràctica del snowboard fóra pistes.

No es pot explicar amb paraules la sensació que hom experimenta. Només dir que baixar 100 metres per neu verge justifiquen les mínimes de -20º, cada un dels 1500km recorreguts, cada euro invertit en material, apartament, menjar, gasolina, peatges, forfaits... Justifiquen tot això i molt més!!!! No serveix de res perdre el temps intentat explicar això a una persona que sigui incapaç d’experimentar per se tal sensació; seria com si algú em volgués justificar que una entrada a la final de la Champions val més de 3000€ o que per estar a primera fila d’un concert de la Shakira val la pena dormir al carrer durant 3 dies. Només afegir que la sensació que provoca ser el primer i obrir camí per aquestes muntanyes amb 4 metres de neu és un dels motius pels quals la vida mereix ser viscuda.

No obstant la sensació única, la pràctica fóra pista també té els seus riscs. Però, si no els tingues, no seria el mateix. Cada any hom sent noticies de gent que ha mort per passar per on no devia. Lluny d’atemorir-me aquestes desgràcies, tot i conscienciar-me encara més del risc, em motiven alhora que em provoquen encara més excitació al saber del perill que suposa aquesta pràctica; saber que cada gir pot ser l’últim. No és pas que vulgui portar les coses sempre al màxim, evidentment tinc límits, però, degut al plaer obtingut, és un risc que val la pena córrer. Joder si val la pena!!! ¿¿¿Que no corren riscos -a ulls de molts innecessaris- els pilots de motos, els periodistes de guerra, els militars, etc??? Tothom té les seves maneres de traspassar les línies vermelles per sentir-se viu i una de les meves és l’esquí fóra pista.

Ara bé, fins fa dues setmanes, quan sentia la mort d’un dels meus compatriotes, tot i la pena que m’ocasionava, no hi mostrava massa importància perquè un sempre tendeix, de forma involuntària, a ser egocèntric dient “això a MI no em passarà mai perquè JO sé per on haig de passar”. Tal era així fins fa dues setmanes.

Aristòtil, el gran regulador de tots els temps, va deixar constància en el seu escrit sobre la tragèdia que els seus protagonistes han de ser nobles. El Teatre Clàssic francès del XVII també en va prendre nota. Refresquem  una miqueta la memòria: el motiu d’aquesta noblesa és degut a que les tragèdies tenien una finalitat moral. Conseqüentment, si les desgràcies podien passar a un noble, podien passar a qualsevol.

És aquesta regla la que m’ha fet replantejar la pràctica del snowboard fóra pista, ja que fa dues setmanes una allau va sepultar al príncep dels Països Baixos provocant-li lesions medul·lars irreversibles que, el més probable, és que el deixin en un estat crònic de “mort cerebral”. Precisament per aquest fet fa dues setmanes que em pregunto: si una allau pot matar a un príncep -el representant de Déu a la terra- perquè no em pot matar a mi?

Des de la ciutat on va néixer el darrer emperador cristià

L’arribada d’una nova dinastia a la Monarquia Hispànica va ser fruit d’una sèrie de desgràcies en l’ordre successori. La mort d’Isabel la Catòlica el 1504 va suposar un problema sobre qui havia d’ocupar el tro ja que tots els altres hereus havien mort, i, seguint l’ordre successori, li tocava heretar el regnat a la seva filla Joana la Loca. Tanmateix, davant l’evident bogeria de Joana, Isabel va deixar la regència del país en mans del seu marit fins que Carles, el fill gran de Joana i de Felip l’Ermós nascut a Gant el 1500, complís vint anys. A més, Carles, dels seus avis paterns va heretar les dotze províncies que formaven els Països Baixos i la Dignitat Imperial. Tot això va fer que governés el darrer gran imperi que la humanitat hagi conegut i que al 1529 el Papa li rendís tots els honors imperials: posant-li la corona de ferro dels reis Llombards i després la corona d’or de Cèsar, tal i com s’havia fet amb Carlemany. Carles V va ser el darrer emperador de la història coronat per un Papa.

Gent està a l’alçada de tal honor i, en l’actualitat, manté impecablement tot el llegat que els seus habitants li han deixat al llarg dels segles. Carrers, esglésies, places, castells i canals, per una banda, i romànic, gòtic i barroc, per l’altra, es fonen per formar un sòl ens harmònic on, seguint la città ideale renaixentista, res no es pot treure i/o afegir si no és per a pitjor. És simplement una delícia per a qualsevol viatger passejar pels seus carrers i quedar-se embadalit pel caràcter pintoresc i romàntic de la ciutat. Com ho descriu el conseller de cultura flamenc: “esglaiador, impressionant, commovedor”.

Però Ignasi, què cullons estàs dient? Sísí, tot és molt bonic i tal però quan un porta 3 hores visitant la ciutat ja n’està fins als sants cullons de tanta pedra i tanta polla. Ja he perdut suficients hores a classe i a la biblioteca estudiants tots aquest maleits moviments i les seves putes característiques com per a sobre haver-hi de dedicar el meu temps lliure!!!

Així doncs, decideixo abandonar el turisme cultural i fer el que realment m’ha fet desplaçar 300 km: anar a fer un bon dinar. M’he documentat sobre la gastronomia gantesca i es veu que la seva especialitat és un plat anomenat Stoverij (que en català seria una espècia de guisat de vedella). Dedico una estona a la localització. És molt important escollir bé el lloc ja que això condiciona el menjar. Després de llegir, consultar cartes, donar unes voltes i -el més important- assegurar-me que els cambrers són autòctons (no és ser racista però no me’n refio massa del criteri d’un hindú alhora de menjar vedella quan ell considera la vaca un animal sagrat) em decideixo per un restaurant. El lloc és molt bonic i el preu acceptable. Entro, per la meva satisfacció -tot i no saber si pertanyen a la nissaga ancestral que es va revoltar contra Felip II- els cambrers són flamencs. Els hi dic taula per un i quan em porten la carta, amablement, li contesto que no fa falta, que em porti la martingala típica de la ciutat i li dono la llibertat que m’esculli el beure. Al cap de 10 minuts estic degustant el Stoverij acompanyant d’una cervesa del país. Acabo, em retira el plat i li dic que ha estat exquisit. Tot i que inicialment no tenia pensat fer postres, degut a la qualitat de l’establiment, demano que em portin la carta. Em decideixo pel pastís de poma amb gelat de vainilla. El degusto. Sóc feliç.  

Després de dinar decideixo estirar les cames per anar a visitar la casa (bé, un modest palauet de 300 habitacions) on va néixer Carles V. Crec que hauria de ser la Meca i Medina de tot bon espanyol (i més amb els temps que corren) ja que dubto molt que en el futur Espanya torni a tenir un imperi similar com el que va governar gloriosament Carles V; l’Imperi on mai es ponia el sol. La meva sorpresa arriba quan comprovo que el palauet que va veure néixer el darrer emperador cristià és la metàfora perfecte per descriure el que queda del seu imperi; ja que d’ambdues coses no en queda res.

Pragmatically, aesthetic value can be recognized or experienced, but it cannot be conveyed to those who are incapable of grasping its sensations and perceptions. To quarrel on is behalf is always a blunde.


Harold Bloom

La vida continua

-10º de mínima, -4º de màxima, neu, vent i res no s’atura. El sol surt cada matí, les mares porten els seus fills a l'escola, la gent va a la feina, les botiges obren... no hi ha cap mena d'alarmisme generalitzat que clami paralitzar el país, ans el contrari: la gent intenta que tot segueixi igual.