Des de la ciutat on va néixer el darrer emperador cristià

L’arribada d’una nova dinastia a la Monarquia Hispànica va ser fruit d’una sèrie de desgràcies en l’ordre successori. La mort d’Isabel la Catòlica el 1504 va suposar un problema sobre qui havia d’ocupar el tro ja que tots els altres hereus havien mort, i, seguint l’ordre successori, li tocava heretar el regnat a la seva filla Joana la Loca. Tanmateix, davant l’evident bogeria de Joana, Isabel va deixar la regència del país en mans del seu marit fins que Carles, el fill gran de Joana i de Felip l’Ermós nascut a Gant el 1500, complís vint anys. A més, Carles, dels seus avis paterns va heretar les dotze províncies que formaven els Països Baixos i la Dignitat Imperial. Tot això va fer que governés el darrer gran imperi que la humanitat hagi conegut i que al 1529 el Papa li rendís tots els honors imperials: posant-li la corona de ferro dels reis Llombards i després la corona d’or de Cèsar, tal i com s’havia fet amb Carlemany. Carles V va ser el darrer emperador de la història coronat per un Papa.

Gent està a l’alçada de tal honor i, en l’actualitat, manté impecablement tot el llegat que els seus habitants li han deixat al llarg dels segles. Carrers, esglésies, places, castells i canals, per una banda, i romànic, gòtic i barroc, per l’altra, es fonen per formar un sòl ens harmònic on, seguint la città ideale renaixentista, res no es pot treure i/o afegir si no és per a pitjor. És simplement una delícia per a qualsevol viatger passejar pels seus carrers i quedar-se embadalit pel caràcter pintoresc i romàntic de la ciutat. Com ho descriu el conseller de cultura flamenc: “esglaiador, impressionant, commovedor”.

Però Ignasi, què cullons estàs dient? Sísí, tot és molt bonic i tal però quan un porta 3 hores visitant la ciutat ja n’està fins als sants cullons de tanta pedra i tanta polla. Ja he perdut suficients hores a classe i a la biblioteca estudiants tots aquest maleits moviments i les seves putes característiques com per a sobre haver-hi de dedicar el meu temps lliure!!!

Així doncs, decideixo abandonar el turisme cultural i fer el que realment m’ha fet desplaçar 300 km: anar a fer un bon dinar. M’he documentat sobre la gastronomia gantesca i es veu que la seva especialitat és un plat anomenat Stoverij (que en català seria una espècia de guisat de vedella). Dedico una estona a la localització. És molt important escollir bé el lloc ja que això condiciona el menjar. Després de llegir, consultar cartes, donar unes voltes i -el més important- assegurar-me que els cambrers són autòctons (no és ser racista però no me’n refio massa del criteri d’un hindú alhora de menjar vedella quan ell considera la vaca un animal sagrat) em decideixo per un restaurant. El lloc és molt bonic i el preu acceptable. Entro, per la meva satisfacció -tot i no saber si pertanyen a la nissaga ancestral que es va revoltar contra Felip II- els cambrers són flamencs. Els hi dic taula per un i quan em porten la carta, amablement, li contesto que no fa falta, que em porti la martingala típica de la ciutat i li dono la llibertat que m’esculli el beure. Al cap de 10 minuts estic degustant el Stoverij acompanyant d’una cervesa del país. Acabo, em retira el plat i li dic que ha estat exquisit. Tot i que inicialment no tenia pensat fer postres, degut a la qualitat de l’establiment, demano que em portin la carta. Em decideixo pel pastís de poma amb gelat de vainilla. El degusto. Sóc feliç.  

Després de dinar decideixo estirar les cames per anar a visitar la casa (bé, un modest palauet de 300 habitacions) on va néixer Carles V. Crec que hauria de ser la Meca i Medina de tot bon espanyol (i més amb els temps que corren) ja que dubto molt que en el futur Espanya torni a tenir un imperi similar com el que va governar gloriosament Carles V; l’Imperi on mai es ponia el sol. La meva sorpresa arriba quan comprovo que el palauet que va veure néixer el darrer emperador cristià és la metàfora perfecte per descriure el que queda del seu imperi; ja que d’ambdues coses no en queda res.