M’estimo

No em sento pas narcisista per dir-ho. M’estimo. Bé, com tothom, he tingut èpoques d’excessos caracteritzades per la inserció de grans quantitats d’alcohol i tabac. Això no obstant, sempre, en major o menor mesura, he practicat esport i, a més a més, no m’he drogat mai.

A dia d’avui, puc afirmar orgullosament que m’estimo molt. Em mimo i em cuido diàriament no només perquè, de moment, visqui (o millor dit, sobrevisqui -tinguem la mare contenta!-) del meu físic o perquè estiguem en l’època més superficial que la humanitat hagi conegut on una persona bella gaudeix d’un cert avantatge en molts àmbits de la vida, sinó perquè cuidar-me em fa estar millor amb mi mateix; tant exteriorment com interiorment. Amb aquesta finalitat, segueixo unes pautes alimentàries variades i saludables, he deixat el tabac, practico esport regularment, bec amb moderació i cultivo i exercito la ment. (I aquí a Amsterdam he canviat la moto cani per la bici progre!!!! Què més es pot demanar??? jejeje!!!).

Ara bé, com tot en la vida, hi ha excepcions. Aprecio la meva integritat física i no m’agradaria perdre facultats i/o extremitats. Tanmateix, hi ha moments en que l’adrenalina que el meu cos desprèn al traspassar les línies vermells em provoca una sensació inigualable. En el cas que avui ens ocupa, us parlo de la pràctica del snowboard fóra pistes.

No es pot explicar amb paraules la sensació que hom experimenta. Només dir que baixar 100 metres per neu verge justifiquen les mínimes de -20º, cada un dels 1500km recorreguts, cada euro invertit en material, apartament, menjar, gasolina, peatges, forfaits... Justifiquen tot això i molt més!!!! No serveix de res perdre el temps intentat explicar això a una persona que sigui incapaç d’experimentar per se tal sensació; seria com si algú em volgués justificar que una entrada a la final de la Champions val més de 3000€ o que per estar a primera fila d’un concert de la Shakira val la pena dormir al carrer durant 3 dies. Només afegir que la sensació que provoca ser el primer i obrir camí per aquestes muntanyes amb 4 metres de neu és un dels motius pels quals la vida mereix ser viscuda.

No obstant la sensació única, la pràctica fóra pista també té els seus riscs. Però, si no els tingues, no seria el mateix. Cada any hom sent noticies de gent que ha mort per passar per on no devia. Lluny d’atemorir-me aquestes desgràcies, tot i conscienciar-me encara més del risc, em motiven alhora que em provoquen encara més excitació al saber del perill que suposa aquesta pràctica; saber que cada gir pot ser l’últim. No és pas que vulgui portar les coses sempre al màxim, evidentment tinc límits, però, degut al plaer obtingut, és un risc que val la pena córrer. Joder si val la pena!!! ¿¿¿Que no corren riscos -a ulls de molts innecessaris- els pilots de motos, els periodistes de guerra, els militars, etc??? Tothom té les seves maneres de traspassar les línies vermelles per sentir-se viu i una de les meves és l’esquí fóra pista.

Ara bé, fins fa dues setmanes, quan sentia la mort d’un dels meus compatriotes, tot i la pena que m’ocasionava, no hi mostrava massa importància perquè un sempre tendeix, de forma involuntària, a ser egocèntric dient “això a MI no em passarà mai perquè JO sé per on haig de passar”. Tal era així fins fa dues setmanes.

Aristòtil, el gran regulador de tots els temps, va deixar constància en el seu escrit sobre la tragèdia que els seus protagonistes han de ser nobles. El Teatre Clàssic francès del XVII també en va prendre nota. Refresquem  una miqueta la memòria: el motiu d’aquesta noblesa és degut a que les tragèdies tenien una finalitat moral. Conseqüentment, si les desgràcies podien passar a un noble, podien passar a qualsevol.

És aquesta regla la que m’ha fet replantejar la pràctica del snowboard fóra pista, ja que fa dues setmanes una allau va sepultar al príncep dels Països Baixos provocant-li lesions medul·lars irreversibles que, el més probable, és que el deixin en un estat crònic de “mort cerebral”. Precisament per aquest fet fa dues setmanes que em pregunto: si una allau pot matar a un príncep -el representant de Déu a la terra- perquè no em pot matar a mi?

Des de la ciutat on va néixer el darrer emperador cristià

L’arribada d’una nova dinastia a la Monarquia Hispànica va ser fruit d’una sèrie de desgràcies en l’ordre successori. La mort d’Isabel la Catòlica el 1504 va suposar un problema sobre qui havia d’ocupar el tro ja que tots els altres hereus havien mort, i, seguint l’ordre successori, li tocava heretar el regnat a la seva filla Joana la Loca. Tanmateix, davant l’evident bogeria de Joana, Isabel va deixar la regència del país en mans del seu marit fins que Carles, el fill gran de Joana i de Felip l’Ermós nascut a Gant el 1500, complís vint anys. A més, Carles, dels seus avis paterns va heretar les dotze províncies que formaven els Països Baixos i la Dignitat Imperial. Tot això va fer que governés el darrer gran imperi que la humanitat hagi conegut i que al 1529 el Papa li rendís tots els honors imperials: posant-li la corona de ferro dels reis Llombards i després la corona d’or de Cèsar, tal i com s’havia fet amb Carlemany. Carles V va ser el darrer emperador de la història coronat per un Papa.

Gent està a l’alçada de tal honor i, en l’actualitat, manté impecablement tot el llegat que els seus habitants li han deixat al llarg dels segles. Carrers, esglésies, places, castells i canals, per una banda, i romànic, gòtic i barroc, per l’altra, es fonen per formar un sòl ens harmònic on, seguint la città ideale renaixentista, res no es pot treure i/o afegir si no és per a pitjor. És simplement una delícia per a qualsevol viatger passejar pels seus carrers i quedar-se embadalit pel caràcter pintoresc i romàntic de la ciutat. Com ho descriu el conseller de cultura flamenc: “esglaiador, impressionant, commovedor”.

Però Ignasi, què cullons estàs dient? Sísí, tot és molt bonic i tal però quan un porta 3 hores visitant la ciutat ja n’està fins als sants cullons de tanta pedra i tanta polla. Ja he perdut suficients hores a classe i a la biblioteca estudiants tots aquest maleits moviments i les seves putes característiques com per a sobre haver-hi de dedicar el meu temps lliure!!!

Així doncs, decideixo abandonar el turisme cultural i fer el que realment m’ha fet desplaçar 300 km: anar a fer un bon dinar. M’he documentat sobre la gastronomia gantesca i es veu que la seva especialitat és un plat anomenat Stoverij (que en català seria una espècia de guisat de vedella). Dedico una estona a la localització. És molt important escollir bé el lloc ja que això condiciona el menjar. Després de llegir, consultar cartes, donar unes voltes i -el més important- assegurar-me que els cambrers són autòctons (no és ser racista però no me’n refio massa del criteri d’un hindú alhora de menjar vedella quan ell considera la vaca un animal sagrat) em decideixo per un restaurant. El lloc és molt bonic i el preu acceptable. Entro, per la meva satisfacció -tot i no saber si pertanyen a la nissaga ancestral que es va revoltar contra Felip II- els cambrers són flamencs. Els hi dic taula per un i quan em porten la carta, amablement, li contesto que no fa falta, que em porti la martingala típica de la ciutat i li dono la llibertat que m’esculli el beure. Al cap de 10 minuts estic degustant el Stoverij acompanyant d’una cervesa del país. Acabo, em retira el plat i li dic que ha estat exquisit. Tot i que inicialment no tenia pensat fer postres, degut a la qualitat de l’establiment, demano que em portin la carta. Em decideixo pel pastís de poma amb gelat de vainilla. El degusto. Sóc feliç.  

Després de dinar decideixo estirar les cames per anar a visitar la casa (bé, un modest palauet de 300 habitacions) on va néixer Carles V. Crec que hauria de ser la Meca i Medina de tot bon espanyol (i més amb els temps que corren) ja que dubto molt que en el futur Espanya torni a tenir un imperi similar com el que va governar gloriosament Carles V; l’Imperi on mai es ponia el sol. La meva sorpresa arriba quan comprovo que el palauet que va veure néixer el darrer emperador cristià és la metàfora perfecte per descriure el que queda del seu imperi; ja que d’ambdues coses no en queda res.

Pragmatically, aesthetic value can be recognized or experienced, but it cannot be conveyed to those who are incapable of grasping its sensations and perceptions. To quarrel on is behalf is always a blunde.


Harold Bloom

La vida continua

-10º de mínima, -4º de màxima, neu, vent i res no s’atura. El sol surt cada matí, les mares porten els seus fills a l'escola, la gent va a la feina, les botiges obren... no hi ha cap mena d'alarmisme generalitzat que clami paralitzar el país, ans el contrari: la gent intenta que tot segueixi igual. 

Fan falta més Llamazares

Sí, ho heu llegit bé. I no, les màximes de -4º i la neu, de moment, no m’han tornat boig. Fan falta més Llamazares.

Demà els diaris diran que Alfredo Pérez Rubalcaba ha guanyat les eleccions a la secretaria general del PSOE durant el seu XXXVIII congrés. Però no, que no us enganyin: dignament no hi ha cap guanyador.

Rubalcaba i Chacón són -juntament amb Zapatero- els majors responsables de l’ensorrament –tant electoral com moral- del PSOE. El primer va obtenir en les passades eleccions generals el pitjor resultat dels socialistes des de la reinstauració de la democràcia en el nostre país, perdent més de quatre milions de vots. Per la seva banda, Chacón va perdre per primer cop en la història el duel socialista contra CiU amb l’agreujant que competia contra el pitjor cap de llista que la federació ha presentat en els seus 30 anys: Josep Antoni Durant i Lleida (no vull ni imaginar-me com hagués estat la davallada socialista si en comptes d’un retrògrad ultraconservador haguessin presentat a una persona jove i moderada).

Si els candidats socialistes coneguessin el significat de la paraula “dignitat” haguessin presentat ipso facto la seva dimissió o, almenys, haguessin posat el seu càrrec a disposició del partit, tal i com va fer en el seu dia Gaspar Llamazares. Però no, no només no ha estat així sinó que aquests dos miserables han tingut la poca vergonya d’optar a la secretaria general del seu partit. A més a més, no tinc cap dubte de que la doble perdedora seguirà sense dimitir i estant en llocs destacats de l’aparell del partit i del govern. Llocs que paguem entre tots.  

Així doncs, del congrés socialista d’avui no hi ha cap guanyador sinó que només hi ha un gran perdedor: la democràcia. Ergo, tots els demòcrates, siguem del partit que siguem, amb paraules de Lluís Llach, “tots em perdut, tots som vençuts”. Fan falta més Llamazares. 

A lot of companies —I know it sounds crazy— but a lot of companies don't do that. They hire people to tell them what to do. We hire people to tell us what to do.

Steve Jobs

La "Nostra"

Ho sé, em vaig prometre no escriure massa de política i us mentiria si us digués que no ho he intentat. Tanmateix, ja sigui fruit de la fred, de l’enèsima nul·la gestió del tripartit que ha sortit a la llum o de la manca de nicotina del meu cos -o una barreja de tots tres factors-, no aguanto més sense cagar-me públicament amb els putos socialistes (ERC i ICV-EUiA inclosos; per descomptat)!!!!

Doncs això, un ja comença a estar cansat de veure com el tripartit té l’honor d’haver ensorrat en només set anys tot el que el pujolisme va edificar amb treball, esforç i suor al llarg dels seus 23 gloriosos anys al poder. (d’acord, potser peco una mica massa de convergent aquí però amb el nefast govern d’esquerres que hem tingut no costa gaire recordar al pujolisme com l’època daurada del segle XX; encara que sigui –mai millor dit- com un gegant entre nans!!!).

La gota que ha fet vessar el vas ha estat Spanair. Ja m'avanço: si això és ser d’esquerres doncs encara estic més orgullós de ser de dretes. Nepotisme, clientelisme i fidelitat al més pur estil de Floridablanca i Godoy. En el 2008, en plena crisis econòmica mundial, el tripartit –Monti Zedong, Puig Yong il i Saurinsky-, juntament amb l’ajuntament de Barcelona governat pels socialistes i ecosocialistes-marxistes-leninistes (i quan es tractava d’aprovar els pressupostos o d'anar de viatge amb totes les despeses a càrrec de les arques públiques també cal sumar-hi als d’Esquerra), va tenir la brillant idea d’invertir en una companyia aèria... Un visionisme només comparable al del cèlebre Winston Churchill.

Aerolínia catalana de tall soviètic, promocionada per la burgesia catalana però pagada amb els diners de tots, la “Nostra” –paraula en que el seu president designava a l’aerolínia i que és més propera al paternalisme de Corea del Nord que no pas a la llibertat d’un règim democràtic-, ha fet fallida només tres anys més tard costant a tots els catalans (menys als burgesos promotors dels projecte, evidentment) 150 milions d’euros i deixant un forat de 500 milions. Això sí, amb salaris immorals per als seus directius tenint en compte que es tractava d'un govern d'esquerres; com són els 300.000€ anuals del seu president: l’exvicepresident del Futbol Club Barça de l’època Laporta Ferran Soriano. Tot queda a casa.

Avui la paraula “Nostra” s’omple de sentit: “Nostra” perquè l’hem pagada entre tots i se n’han aprofitat uns pocs. Comunisme catalano-xinés del segle XXI. Em repeteixo: si això és ser d’esquerres doncs encara estic més orgullós de ser de dretes.