Crònica de la Marató (III): Alea jacta est

Quan els músculs de les cames et castiguen pel sobreesforç a que els estàs sometent enviant constants senyals de patiment i dolor al teu cervell, amb un adequat exercici mental, pots aconseguir ignorar-les; encara que sigui intermitentment. Ara bé, quan es tracta d’una lesió, la cosa canvia radicalment: el poder mental ja ne és no de bon tros suficient, esdevenint tan insofrible el dolor que, literalment, no et permet fer més de dues passes seguides sense caure a terra.

Les lesions són per definició sempre una gran putada. Tot i aquesta redundància, quan aquestes apareixen a dues setmanes de la gran fita després de portar mesos entrenant estoicament, són molt més que això: tenen un efecte depressiu.

Però bé, lamentar-se no serveix per res i, com sempre en la vida, ara toca mirar endavant. Tal i com ja vaig comentar en el primer article d’aquesta saga, el que ningú em podrà treure mai són les experiències viscudes durant aquests mesos. A dia d’avui tot el que havia d’entrenar ja ho he fet i, conseqüentment, ja no puc fer altra cosa que esperar. Esperar a curar-me abans del dia 21. Alea jacta est.