Tornar a tocar de peus a terra...

Avui fa tres setmanes que estic pels Països Baixos i crec que ha arribat el moment de dedicar-vos el primer article. Els que heu viscut durant una temporada en un altre país sabeu perfectament que hom experimenta (sobretot els primers dies) quelcom difícil d’explicar.

Per tal de poder absorbir al màxim tots els nutrients d’aquesta experiència única, un ha de deixar de banda tots els prejudicis i escuts amb la finalitat d’obrir-se al món i poder deixar entrar part d’aquest total dins seu. Com deia l’Amador Vega: “conversar: deixar entrar part de l’altre dins teu”. Doncs bé, aquest és el full de ruta que estic intentat seguir els primers dies: sense tancar-me a res –però tampoc forçant-me a conèixer gent nova- he viscut les primeres setmanes a Amsterdam.

Vist amb la perspectiva que vint-i-un dies et permet tenir i comparant-la amb les meves altres estades a l’estranger, puc afirmar que ha estat un temps molt intens i profitós. Ja us havia comentat que visc en una petita comunitat on els 600 membres de l’Amsterdam University College (AUC) vivim i estudiem plegats. Evidentment, com no podria no ser, aquest fet accelera el procés de conèixer gent nova alhora que permet a un integrar-se més ràpidament dins de la comunitat. Tot molt intens i sense massa temps per pensar. Sense temps per ser un mateix.

Però bé, tres setmanes és també temps suficient perquè un torni a tocar de peus a terra. Els efectes de l’èxtasi van minvant i, conseqüentment, la bombolla es va esvaint. Ja estic deixant de banda el progressisme inicial de la bicicleta i la meva actitud més propera a l’inconformisme de la Plaça Tahrir de Barcelona que no pas al liberalisme de CiU per tornar a donar pas a la misogínia que tan em caracteritza; dimarts passat ja vaig dir-li “mean” (mesquina, miserable...) a una noia: torno a ser jo!