viernes, 7 de diciembre de 2012

Com ens veuen des de 1500km: “Catalunya pide y Extremadura paga” (V)


 
Contràriament al que el ministre de propaganda del Tercer Reich -el doctor Joseph Goebbels- afirmava, no és cert que una mentida repetida adequadament 1000 vegades es converteix en una veritat. Si una cosa bona tenen les mentides és que cauen pel seu propi pes. Com va dir Sòcrates a Alcibíades durant el simposi celebrat el segle IV aC a casa del poeta Agató: No estimant Alcibíades, no és a Sòcrates a qui no pots contradir, sinó a la veritat 
            Ni la culpa de tots els mals d’Alemanya és dels jueus i dels ciclistes ni Catalunya demana i Extremadura paga. Mentre una tercera part dels extremenys està a l’atur i l’altre tercera part són funcionaris, només un 13% de la població de Catalunya treballa en el sector pública, alhora que té un atur lleugerament superior al 20%. Molt haurien de treballar la tercera part dels extremenys del sector privat per, endemés de poder alimentar al 66% dels seus conciutadans, poguessin enviar diners a Catalunya. Però bé, per si encara no queda prou clara l’evidència, amb dades de la Unió Europea a la mà, mentre Catalunya és contribuent neta de la UE (aporta més del que rep), Extremadura és, juntament amb Andalusia, la gran beneficiada dels fons europeus. Tanmateix, tot i la falsedat manifesta, fent un petit canvi de paraules, la frase s’omple de veritat: Espanya demana i Carolíngia paga.
            El passat tres de setembre van començar les classes al AUC. Un curs de 16 setmanes que finalitza el proper 21 de desembre, coincidint amb la fi del món, el canvi d’era o, simplement, amb el solstici d’hivern; depenen de a qui es pregunti. Doncs bé, en aquestes 16 setmanes, sabeu quans dies de vacances hem tingut??? Va, digueu un número, sisplau.
            La resposta és ben simple: Cap, Zero, Ningun. Mentre que en el mateix període temporal a Catalunya els estudiants han gaudit de la Diada, la Hispanitat, festes locals (com Sant Narcís en el cas dels gironins, per exemple), Tot Sants, la Constitució, la Puríssima i els dies de pont corresponents a tals festes, a Amsterdam hem assistit ininterrompudament a classe des del passat 3 de setembre.            
            Només afegir que, per il·lustrar-ho amb algun exemple pràctic, mentre els Països Baixos són contribuents nets -netíssims- de la Unió Europea, tenen atur del 5%  –un 1% entre les persones amb estudis- i un excel·lent sistema educatiu, a diferència d’Espanya, als seus estudiants no se’ls dóna cap dia de treva; la educació es fonamental. No es tracta tant de retallades, augment de taxes o de com gestionar els diners, sinó de disciplina, motivació i, sobretot, de ganes d’aprendre; de ganes de fer les coses bé. Erasmisme com a recepta anticrisi. Ens queda molt per aprendre.

martes, 20 de noviembre de 2012

Com a casa

-Que tal? Com ha anat tot? -Ens pregunta en Jordi tot retirant-nos els plats. –Molt bé, com a casa-. -Això és el que més ens agrada que ens diguin! –Em contesta.
 
Al sud d’Amsterdam, a l’est del Museumplein, tocant al Cuypmarkt, es troba la Taverna Barcelona, una autèntica ambaixada catalana (no governamental) al cor dels Països Baixos. Tres anys enrere, dos emprenedors barcelonins van escollir Amsterdam per obrir un petit restaurant de cuina tradicional catalana on tots els productes són importants de Catalunya. Vi de la terra, postres casolans, formatges de pagès o el nostre estimat pa amb tomàquet són només alguns dels plats que hom pot gaudir a la Taverna Barcelona.
 
Al ser una nació sense estat, tot el que està relacionat amb Catalunya pren una dimensió nacional. En aquest sentit, endemés de restaurant, la taverna difon la cultura catalana i serveix de punt de trobada pels catalans residents als Països Baixos en dies assenyalats com són la Diada, la Castanyada, Sant Jordi o, com no, els partits del Barça. Durant unes hores, tot degustant una exquisida botifarra amb seques, acompanyada amb vi del Principiat i escoltant en Puyal, un té la sensació de trobar-se de nou a Catalunya. Com a casa.

lunes, 5 de noviembre de 2012

Com ens veuen des de 1500km: I'm from Barcelona (IV)

No, no he renegat pas de les meves arrels. Ans el contrari: el temps passat lluny de casa no ha fet altra cosa que accentuar encara més el patriotisme empordanès. Ara bé, ja des de fa molts anys, quan una persona no-espanyola me pregunta d’on sóc, per tal d’agilitzar el procés introductori i alhora no dir-li que sóc espanyol, li responc amb el nom de la Ciutat Comtal. La marca Barcelona és l’equilibri perfecte entre les dues realitats latents, el “Terme Mig” que diria Aristòtil.
     Fins fa poc, la resposta majoritària solia ser afalagar Barcelona sense fer cap referència a Catalunya: “Gaudí, Parc Güell, Sagrada Família, Tapas, Vino Tinto, Paela...”. Ara bé, com ja he comentat en anteriors articles, des de la passada Diada tot ha canviat. Evidentment que encara hi ha gent que segueix veient Barcelona com una ciutat més d’Espanya però els que coneixen el nacionalisme català han passat a ser majoria.
     Cada divendres entre les 10.30 i les 11.00 disposo de mitja hora de descans entre la classe de Filosofia i la de Societat en el Món Globalitzat. Són uns trenta minuts que aprofito per desconnectar la ment de la feixuga classe filosòfica. De sobte, en un d’aquests descansos, un accent anglès, neutre i femení em pregunta si tenim classe a les 11.00. Aparto la vista de l’ordinador per veure d’on prové aquesta veu. A la meva esquerra veig una groga joveneta que en prou feines supera el metre i mig d’alçada. Li responc que això espero, que sinó estaria fent el préssec (en anglès do the peach). La groga em contesta:
 
-Spanish?
 
-Yes (responc amb el capbaix)... ...well (les neurones comencen a treballar)... I’m from Barcelona.
 

- Ah!!!!! Barcelona!!! So you’re Catalan right???
 
 
Cullons amb la groga dels pebrots! Si al final resultarà ser veritat la internacionalització de Catalunya! Encara atònit, no puc evitar de preguntar-li per la seva nacionalitat; ja que per la puresa del seu accent tant podria ser de Groclandia com d’Amèrica.
 
-I’m from China and my name is Ghenyu.
 
-Nice to meet you Chenyu (aconsegueixo dir al quart intent i amb la seva ajuda). My name is Ignasi. How do you know about Catalonia?

-Well, everybody knows about Catalonia here in Europe.

domingo, 21 de octubre de 2012

Crònica de la Marató + Com ens veuen des de 1500km: Els toros des de la barrera (IV i III respectivament)

Per sobre de tot, aquest blog és un espai d’experimentació; un mitjà on seguir el principi socràtic de coneix-te a tu mateix. Mentre els musulmans segueixen els seus dogmes a les mesquites, els jueus a les sinagogues i els cristians a les esglésies, jo utilitzo aquest web com a santuari. En aquesta direcció, he decidit fusionar el darrer article de la saga “Crònica de la Marató” amb el tercer de “Com ens veuen des de 1500km”. A veure com anirà.
     Malauradament s’han complert els pitjors pronòstics: l’entrada a l’Olymp dels atletes haurà d’esperar. No obstant la mala fortuna, crec que puc estar content. Bé és cert que m’ha putejat moltíssim perdre’m aquest fita tan esperada però, dins del que la lesió hauria pogut haver estat, em puc considerar afortunat. Quan em vaig passar tres dies coixejant després de petar-me el genoll, molt em temia el pitjor: menisc o lligament (ergo passar pel quiròfan). Però no, al final ha resultat ser “només” una tendinitis aguda causada pel sobre-entrenament que requereix tal cursa.
     Tot i haver pagat catalanament els 60€ d’inscripció, no he volgut ni la medalla ni la samarreta; no puc ser digne de tals distintius sense haver finalitzat els 42.195m. Per tant, m’he hagut de resignar a veure la cursa des de l’altre costat de les tanques.
     En l’avituallament del quilòmetre 32, un voluntari holandès d’uns 60 anys que oferia esponges als atletes, se’ns ha posat a parlar; suposo que per trencar la monotonia. Quan li hem dit que érem de Barcelona l’home ha esclatat d’alegria: “Oh yes! I love Barcelona (...), great city (...) !!!”. Evidentment, no hem pogut fer altra cosa que donar-li la raó en tot el que deia. Després d’enaltir la capital catalana durant més d’un minut, sense haver-li suggerit el tema, l’home ens ha dit que a veure si d’aquí dos anys ja som independents. Que Déu l'escolti.

sábado, 20 de octubre de 2012

Com ens veuen des de 1500km: Per fi, ja podem passar pàgina! (II)

L’any 1994 el periodista Carles Puigdemont va publicar el llibre Cata... què?. Puigdemont, independentista de soca-rel, mai no ha amagat les seves profundes conviccions nacionals; àdhuc quan afirmar que eres independentista -amb paraules del portaveu del Govern Francesc Homs- “era sinònim de Talibà”.
     El títol del llibre fa referència a la resposta que l’autor rebia quan li deia a una persona no-espanyola la seva nacionalitat. “Cata... what?”, li responien amb estupefacció els seus entrevistadors. En major o menor mesura, tots els catalans que fora de l’Estat no ens hem resignat mai a ser tractats com a mers espanyols, hem obtingut respostes similars.
     Després de la marxa independentista dels 10mil a Brussel·les el 7 de març de 2009,  conversant amb en Carles, vaig fer referència al títol del seu llibre: “Carles, han passat 15 anys i seguim igual”...
     Fins la passada Diada, seguia tenint la mateixa sensació. Ara bé, d’ençà, noto com tot ha canviat a una velocitat vertiginosa: de l’oblit mundial hem passat, en qüestió d’hores, a la internacionalització de la causa. Per fi, ja podem passar pàgina!
     Viatges a banda, fora de Catalunya, he viscut a Dublín, París i Atenes. En l’actualitat, des del passat Dia de Reis, dins del marc europeu del programa Erasmus, resideixo a la capital dels Països Baixos. Tot i que, per ser plenament sincer amb el lector, el grau de coneixement de Catalunya varia en funció de l’entorn (evidentment, molta més gent sap del conflicte dins l’àmbit universitari-internacional-multiculti-xaxipiruli-2.0 que no pas quan feia de cambrer a Irlanda l’any 2006), fins fa poc més d’un mes, el coneixement de la reivindicació catalana estava lluny de ser majoritària entre la gent de la resta del món.
     Són precisament aquests contactes -aquests intercanvis viscuts en primera persona amb gent d’arreu del món- l’eix vertebrador dels propers articles de la saga. Tot ha canviat: el món ens veu diferent i ens observa. Si pretenem arribar a Itaca, més ens val ser-ne plenament conscients.
 

Com ens veuen des de 1500km: Presentació (I).


Sou molts els que des de l’inici del blog m’heu demanat notícies fresques holandeses. Sense crear un precedent, i encoratjat per la causa nacional, sucumbeixo a les vostres peticions. El canvi que viu el nostre estimat país és de tal transcendència que he decidit contribuir a la internacionalització de la causa oferint el punt de vista de la gent que viu a 1500km (un petit incís: que viu a 1500km no és necessàriament sinònim d’holandès, sinó que inclou gent d’arreu del món; àdhuc catalans).

Per tant, em plau compartir amb vosaltres aquest nou espai on cediré el protagonisme als meus entrevistats. Sense cap mena de dubte serà la part més dura, no sé pas si el meu ego podrà suportar-ho: ¡¡¡oh Déu meu, deixaré de ser el centre d’atenció!!!

Tot sigui pel país!

viernes, 12 de octubre de 2012

Crònica de la Marató (III): Alea jacta est


Quan els músculs de les cames et castiguen pel sobreesforç a que els estàs sometent enviant constants senyals de patiment i dolor al teu cervell, amb un adequat exercici mental, pots aconseguir ignorar-les; encara que sigui intermitentment. Ara bé, quan es tracta d’una lesió, la cosa canvia radicalment: el poder mental ja ne és no de bon tros suficient, esdevenint tan insofrible el dolor que, literalment, no et permet fer més de dues passes seguides sense caure a terra.

Les lesions són per definició sempre una gran putada. Tot i aquesta redundància, quan aquestes apareixen a dues setmanes de la gran fita després de portar mesos entrenant estoicament, són molt més que això: tenen un efecte depressiu.

Però bé, lamentar-se no serveix per res i, com sempre en la vida, ara toca mirar endavant. Tal i com ja vaig comentar en el primer article d’aquesta saga, el que ningú em podrà treure mai són les experiències viscudes durant aquests mesos. A dia d’avui tot el que havia d’entrenar ja ho he fet i, conseqüentment, ja no puc fer altra cosa que esperar. Esperar a curar-me abans del dia 21. Alea jacta est